Keep calm
Els indis
L’Oblit Baseiria que vaig conèixer com a editora, i que fa ja uns quants anys resisteix com a llibretera a Casa Anita a Barcelona, sap com encaterinar-te. Casa Anita, especialitzada en literatura infantil i juvenil, ho té tot per encomanar la passió per la lectura i els llibres als més menuts i als més grandets, com jo mateix. De fet, una de les seves últimes recomanacions per a la canalla, me l’he fet meva, tot i que estic convençut que a l’alt responsable de la diplomàcia europea també li agradaria. Són les carpetes completes del fotògraf Edward S. Curtis: Los indios de Norteamérica, que ha editat Taschen a un preu assequible per un llibre amb més de 700 fotografies. Una autèntica joia per a tots aquells que de petits jugàvem a indis i vaquers i que obríem aquells sobres de paper on tan aviat hi havia petits indis de plàstic que s’enfilaven per les cadires i cavalcaven pel trespol de casa com si anessin des de la frontera mexicana fins a l’estret de Bering, que és la ruta fotogràfica que va fer Curtis durant 30 anys.
Hi ha sioux, apatxes xeienes o navahos, però en aquest inventari de la lluita per la supervivència hi ha altres noms de tribus no tan coneguts per a mi, com ara els umatilla, willapa i arikares, per dir-ne només tres. No hi ha només fesomies, també hi ha escenes de vida quotidiana i cactus gegantins que et fan entrar des de les planes del llibre i dels fotogravats a l’època de Curtis, que va acabar la seva feina el 1906. Un efecte magnètic que et deixa clavat mentre passes fulls de dignitat i força. El setinat del paper, que pessigolleja el tou dels dits, i l’aroma de la tinta em fan badar entre la dansa del sol, pipes sagrades, tendes, cabanes, màscares i plomes, fletxes i cavalls. El tinc a l’abast i m’hi passejo quan vull allunyar del meu cap les escenes d’aldarulls i focs de matinada. Tot i que les impressionants caminades d’aquests dies en són un contrapunt més que virtuós. Em capbusso en el llibre dels indis quan se’m fa massa feixuga l’escriptura condemnatòria del jutge Marchena, la del segons ell “imaginari dret d’autodeterminació” que no era cap altra cosa que el “dret a pressionar”. No ha sigut ni això. Ja ho cantava La Trinca.