Perdre, de cop, la innocència

L’escena té lloc al si d’una família de jueus de Berlín, l’any 1934. Uns pares seguien consternats els constants atacs dels nazis contra la població hebrea i les proclames incendiàries que publicaven, així com els assalts a propietats i domicilis jueus. Terriblement espantats, veien venir que el clima de violència contra ells no l’aturaria ningú, però no podien abandonar el domicili familiar i la botiga que regentaven, perquè aquest fet, per si sol, ja suposava una confessió de culpa, i per tant l’arrasament de tot el que tenien i l’empresonament. Llavors prenen la decisió d’intentar, almenys, salvar el seu fill adolescent. Sense pensar-s’ho gaire, ràpidament l’ajuden a vestir-se, li donen una maleta de fusta amb quatre pertinences, i l’acompanyen al tren, perquè viatgi cap al nord del país, on encara hi viuen uns parents llunyans. El noi es troba de cop facturat en aquell comboi, i intueix amb claredat que ja no tornarà a veure els seus pares. Més tard, reflexionant sobre aquell moment, pensa: “Sobtadament vaig perdre, de cop, la innocència. Em vaig convertir en adult, en un instant.”

L’argument forma part d’un llibre llegit fa temps. Potser la narració no és prou fidel, però la intenció és autèntica. Em poden dir que aquests fets no tenen res a veure amb el moment dolorós que estem vivint. És veritat. Però el pensament va pel seu compte, i en contemplar ara la quantitat de joves encara barbamecs, de tarannà alegre, desenfadat, que han sorgit de tot arreu i s’han plantat al carrer a protestar contra la sentència, he recordat aquell passatge llegit, i m’ha semblat que molts d’ells i d’elles, davant la consumació d’una realitat injusta, s’han fet adults en un instant, i de cop han perdut una tendra innocència que ens fa creure al començament de la vida que tot és bonic, i de color rosa. Potser ja deuen haver participat abans en altres manifestacions però tanmateix no devien ser per protestar contra una causa tan dramàtica. Una cosa és denunciar mancances –que d’altra banda tothom hi té dret– i una altra és fer-ho guardant a la retina i en el pensament les imatges d’unes persones carregades de dignitat, conegudes, dirigents del nostre país, estimades i respectades per la majoria dels catalans, jovials, esperançades, sense cap mena d’afectació, plenes de sentiments coherents i patriòtics, capdavanteres pacífiques dels nostres drets com a poble, i que han estat objecte d’un tractament judicial, inspirat en la repressió, que els ha privat de llibertat amb unes llargues condemnes immerescudes.

Aquesta joventut, des d’ara, mirarà el món en què els ha tocat viure d’una altra manera. Les institucions, teòricament garants de drets i de convivència, les veuran molt temps en un núvol de desconfiança.