Bona gent

Els fets passen a una velocitat endimoniada, quan la mobilització no té aturador. Estem en la lògica del tsunami i, ben cert, la platja és amatent a rebre l’impuls de qui sàpiga controlar els nous escenaris. Atents, doncs, al nou paisatge que s’obre davant els nostres ulls. Estem en camí i les cinc columnes que han solcat les vies catalanes han estat –i són– el millor exemple d’un poble que avança. La joiosa velocitat dels caminants –òndia, que difícil seguir-ne el pas!– ha fet palès que la gent tenen ganes d’arribar aviat. S’ocupen les places dels pobles, hi ha concentracions de gran potència i fins s’ha traspassat la barrera infranquejable de l’aeroport. Ens mobilitzem. Comencem a saber què volem i no estem disposats a renunciar-hi. També és veritat que estem pagant el desconcert de veure agitadors professionals intentant tacar la imatge d’un moviment pacifista. Gent moguda per interessos inconfessables i amb capacitat d’encaterinar la vitalitat d’alguns jovenells poc experts. Aïllar els provocadors és una feina que cal fer. Però, fent camí o omplint les places, es veu el rostre de la bona gent. És la bona gent qui ha sortit al carrer, qui està dient prou a tanta ignomínia i que vol fer professió de pacifisme i democràcia. Han de ser bona gent, són gent pacífica i bondadosa, que volen mantenir dreta la senyera d’aquella altra bona gent que ha estat sentenciada o que sent la pressió d’una dubtosa justícia. La bona gent que injustament ha estat jutjada i condemnada. El país és curull de bona gent, que camina endavant, sense necessitat de mirar enrere.