Un cel negre

Negre. Negre de dol. Negre com la portada d’El Punt Avui de dimarts passat. Ho han fet. Naturalment que ho han fet. Havien de fer-ho, per construcció. Tenien una feina encomanada i eren els més capaços de fer-la. Tota una vida, tota una carrera per arribar al moment de glòria suprema. Ja està. La sentència unànime: condemnats a presó com manava el guió que algú va escriure fa molt de temps. Aquesta gent ha d’anar a la presó, va dir aquest algú on aquestes coses es diuen de debò. Res a opinar. Aquesta tribuna hauria de ser negra, avui. Però estava escrit. Volíem pensar que els jutges i els fiscals dels quals ens parlaven amenaçant eren com l’home del sac, com el llop dels contes. Però jutges i fiscals hi eren de debò, i feien cua per seure a les cadires incòmodes però solemnes des de les quals es fa justícia en nom del rei, per dir-ho d’alguna manera. Perquè, a veure: es jutjava uns homes per una rebel·lió que no es va fer, per una sedició que ningú sabia què era, per una malversació que havien desmentit el cap de govern i el ministre d’Hisenda? Absurd. Per convocar un referèndum? Estava despenalitzat. Per declarar una independència? Ah... De fet, el president Puigdemont va dir solemnement que proclamava els resultats electorals... però que en suspenia els efectes. Per tant, no hi havia independència encara. Deixava temps al diàleg. Rajoy li ho preguntava per carta perquè no ho sabia. Llavors, una sentència justa podia haver sigut, al meu entendre, la que es proclamés si calia, però de la qual se suspenguessin els efectes. Deixar també espai al diàleg polític. Però aquest no era l’encàrrec. Havien de condemnar sense pietat. Algú vol enverinar la convivència a Espanya. Algú necessita les manifestacions de protesta, les vagues generals de protesta, les marxes, els talls de carretera, el tsunami a l’aeroport, els contenidors cremant... Hi ha algú que viu del conflicte català i té prou força per esquivar qualsevol oportunitat de concòrdia, de pacte, de diàleg. Hi ha algú que sap com portar-nos a la desesperació posant sal a les ferides, predicant l’odi, infiltrant provocadors a les dues bandes... No queda seny a les altes esferes del poder? Encara no han entès que l’harmonia, la bona entesa, el pacte just, la comprensió mútua i la cooperació amical són les úniques fórmules per anar endavant, passi el que passi? Què hi fa que parlem d’un estat o de dos estats? En tot cas ens haurem d’entendre. I la gent no arriba a acords a garrotades. És clar que parlo de gent, de persones raonables. Els maltractadors, els violadors, els pederastes, els lladres, els assassins, els segrestadors, els militars, els dictadors... Tots aquests i d’altres que ara no em venen al cap, imposen la seva llei perquè poden fer-ho, perquè creuen tenir immunitat perpètua i la benedicció del seu cel. Negre.