La gent marca el camí

Ens hem passat dos anys escoltant que calia recuperar l’esperit del 3-O. Doncs ahir va ser un dia molt i molt semblant. Mentre els partits polítics independentistes encara no han estat capaços de consensuar una resposta a la sentència, de dilluns, recordem-ho, la gent ha explicitat el seu rebuig al llarg de tota la setmana. Ahir, centenars de milers de persones arreu del país van expressar el seu rebuig amb marxes o amb la vaga. I les concentracions van tenir, com ha passat des de dimecres en les d’estudiants, el suport de no-independentistes, de gent preocupada pel fet que qualsevol concentració al carrer pugui ser considerada ara sedició o que, simplement, reclama una sortida política a un conflicte polític

Dijous, quan vaig escoltar el president de la Generalitat, Quim Torra, anunciant la seva intenció de tornar a posar les urnes, vaig pensar que no era l’adequat, que no és bo posar-se aquesta pressió en la situació actual. Però, en paral·lel, vaig reflexionar: si aquest és l’acord de tots els partits independentistes per respondre a la sentència, doncs endavant i haurem de veure el com. Però, sorprenentment, aquest anunci no estava pactat. Bé, de fet, sí que estava pactat, però per anunciar-se més endavant. És possible que Torra pensés que, vista la relació actual dels socis de govern, aquest anunci ni es faria mai i que tirés pel dret per forçar la situació. Fos com fos, això ja està fet, l’error de no pactar una unitat estratègica –que no de llistes–, etcètera, ja s’han produït. El que cal, com hauria d’haver passat després de l’1-O i el 3-O, és aprofitar aquestes onades per avançar cap a la independència per l’únic camí possible, forçar l’Estat a pactar un referèndum.