Ni final ni començament

Fa petar de riure, fins i tot amb el drama que hi ha al darrere, Pedro Sánchez dient el mateix dia 14 que amb la sentència s’ha acabat la qüestió independentista, que potser farà alguns espeternecs agònics més, i que a partir d’ara els socialistes, restauraran la concòrdia en la societat catalana malmesa pels sediciosos. La concòrdia emanada de la presó pels discrepants, actualitzat reflex de la pau del cementiris.

Per la invenció de la violència s’ha engarjolat innocents, i no tan sols polítics i líders socials; també els qui marquen el futur, els set joves dels CDR, per cert mesquinament silenciats de l’opinió pública per causa del vistós enrenou mediàtic de la sentència; silenci sobre el qual cal reflexionar a propòsit de la profunditat i consistència de les accions de tots plegats.

Però la –fal·laç– violència passada ja l’han amortitzat, i per rematar la bèstia separatista cal un nou relat de violència estructural i continuada per justificar la repressió que liquidi d’una vegada les aspiracions de la majoria dels catalans. A partir del dia 15, als vespres hi ha hagut incidents –contenidors cremats, carrers tallats, presumptes apedregaments a la policia– que han tingut per la part espanyola oficial i unionista la immediata resposta imaginable, i per la part catalana un angoixat desmarcament, amb l’afegit, tan previsible com la reacció de Madrid, d’atribuir tals accions a infiltrats.

La reactiva, nerviosa, frívola alegria amb què uns i altres han qualificat els fets evidencia la necessitat d’analitzar-los amb calma. Visc en un barri on he tingut ocasió de veure la permissivitat de la policia, com els incendiaris es desplaçaven sense oposició d’una cantonada a una altra, amb Mossos i Nacionals amunt i avall amb les furgonetes a velocitats com a mínim imprudents, però sense aturar-se. Això abona la tesi dels infiltrats? Aquest cronista no n’està gens segur. Tan convençuts estem que el gandhisme, la no-violència, és l’únic camí possible? Des d’un altre punt de vista: tan bons resultats està donant? No faré apologia de la violència, ni en seré incitador; hi ha accions en rigor no-violentes molt més efectives que les practicades fins ara, en la línia de l’1 i el 3-O de fa dos anys.

Repassin la història de la independència de territoris enfront d’estats d’origen que els la negaven per tots els mitjans. ¿Es van instituir sense cost, sense sang, suor i llàgrimes Portugal, els Estats Units, els països de Sud-amèrica, l’Índia, Irlanda, els Països Bàltics, Cuba, les Filipines? Són antidemòcrates terroristes els armilles grogues francesos, els rebels de Hong Kong? El meu amic i traductor cors em va dir, ja fa un parell d’anys: sí que sou tous, els catalans. Això passés a Còrsega, ho haurien incendiat tot.

La Catalunya de Jaume I, Pere el Gran, Pau Claris i Macià està en un nou enclavament decisiu, i depèn com l’encari serà la seva tomba tres-cents anys més, o bé una oportunitat preciosa per ésser, mal que no exempta d’espines, sotracs i sacrificis. Hi ha dues sortides clares. La primera, anar endavant a totes, conscients dels costos a pagar en tots els àmbits: humà, civil i productiu. Però Catalunya se’n sortiria (i abans que els calculadors es pensen), perquè té el millor actiu possible d’un país: la gent. La segona, la rendició. Entremig no hi ha res; hi ha el que tenim ara: greuges, perjudicis, prevaricacions, patiment, cansament i frustració. Corre una variant del discurs derrotista que proposa portar-nos bé per no agreujar la repressió espanyola, perquè si abaixem –encara més– el cap, potser ens perdonaran i no en sortirem tan mal parats. Tant desconeixement i papanatisme em revolta. No saben que es faci el que es faci, no canviarà res? L’Estat espanyol caurà com un estol de plagues bíbliques sobre Catalunya. No és justícia, és venjança, encertadament s’ha dit. I jo dic: i la venjança no ha fet res més que començar.

Una part important de la ciutadania està farta de la barra de la classe política; bonics discursos retòrics, i en la pràctica res de res: a conservar el càrrec i a no anar a la presó. A l’altra banda, l’Estat de matriu castellana opera com un cervell reptilià, sense reflexió ni autoqüestionament possibles: en qüestions identitàries no negocia ni pacta tret que l’hi obligui un de molt més fort. Ja que les anorreadores garrotades vindran igualment, tant se val que sigui per una causa que porti a la possibilitat de sobreviure. Perquè la independència ja és més que un desig, que un ideal, que un projecte de futur. És l’única possibilitat d’existir com a país.