A la cua de les renovables
Correm el perill evident de reivindicar una Catalunya-estat nuclearitzada, amb la impassibilitat d’Òmnium Cultural i l’ANC. Efectivament, els líders d’aquestes entitats tan respectables no han vist encara la transcendència de vincular el moviment independentista amb la defensa ecològica del territori i amb la democratització de la gestió energètica. Tampoc hi mostra interès el Debat Constituent conduït per Lluís Llach. El govern Sánchez, si repeteix, incentivarà la transició energètica a la resta d’autonomies donant suport a grans projectes de renovables que permetran que en vint anys la majoria puguin ser autosuficients. Un exemple: Aragó construirà 66 parcs d’energia solar i eòlica equivalents 1,5 vegades a l’electricitat produïda pels dos reactors d’Almaraz (Càceres). A Catalunya ens veurem obligats a acceptar l’allargament del període de vida dels tres reactors nuclears (quin remei!) per la miopia dels diferents governs de la Generalitat i a continuar depenent de la importació d’urani, petroli i gas natural (Naturgy serà la gran beneficiada de la marginació de les renovables); un cost financer insostenible associat a un risc geopolític. El govern Torra i l’aliança Junts per Catalunya-ERC no semblen tenir capacitat per incentivar la creació anual de 400 MW eòlics i 600 MW solars fotovoltaics durant una dècada. No han cercat ni complicitats, ni treballat la concertació social, ni negociat un pacte amb el lobby energètic per fer creïble la llei de canvi climàtic. Només l’1,8% de la potència total en tramitació activa de parcs eòlics (273,31 MW) és a Catalunya. Dels 3.000 MW fotovoltaics que s’esperen instal·lar a tot l’Estat, només uns 60 MW ho seran a casa nostra. Som ja a la cua de les renovables. El conseller Calvet i la consellera Chacón s’han de posar les piles per derogar amb urgència el decret del tripartit 147/2009 que regula els procediments administratius aplicables per a la implantació de parcs eòlics i instal·lacions fotovoltaiques. Iberdrola i Endesa estan veient com el seu macronegoci d’allargar el funcionament de les nuclears a 60 anys es consolida amb el silenci del procés. Perquè, en el cas d’aconseguir la república, qui finançarà el control i la seguretat de les instal·lacions, el futur desmantellament dels reactors i el cost immens d’un cementiri per als residus generats d’alta radioactivitat? L’Estat català no tindria diners per fer-ho ni recuperant els 16.000 milions anuals de dèficit fiscal.
Una altra qüestió políticament rellevant: Fridays for Future és un moviment internacional i català aliè al procés. Milers d’estudiants no hi veuen relació entre el seu descobert ecologisme i la independència. Els seus joves activistes no han cercat referències ni amb el Moviment de Defensa de la Terra ni amb les accions d’Alternativa Verda dels anys setanta i vuitanta. Una cadena humana que unís la central de Vandellòs amb la d’Ascó reivindicant la desnuclearització imposada pel franquisme i que aquell mateix dia s’aprovés un compromís del Consell Executiu per a concentrar tots els esforços (que ens permet l’Estatut) a favor de les renovables seria una estratègia de gran eficàcia política. O comencem a inquietar els poders fàctics o les accions cíviques derivades de la ignominiosa sentència del Tribunal Suprem (que s’han de seguir fent) no obligaran mai el govern central a negociar.
