La violència real

Ahir a Barcelona, mentre mig milió de persones es manifestaven en contra de la revenja judicial perpetrada per l’Estat contra els líders i activistes independentistes, vora 300 persones s’enfrontaven a les forces policials a la Via Laietana. Això és un 0,0005% de tots els manifestants. Qui digui que l’independentisme és violent, menteix. Punt final.

El que sí que vam veure ahir van ser altres episodis de violència real que són molt més preocupants i greus. Per exemple, la violència institucional del ministre Marlaska admetent que l’ús de les pilotes de goma és il·legal a Catalunya, però que “de vegades són útils per dispersar manifestants”. És a dir, que la policia pot decidir quan aplicar-se la llei i quan no, en funció de la seva “utilitat”. Això sí que és violència.

També la ministra portaveu del govern espanyol, Isabel Celaà, declarant ahir que lamentava que “els grups independentistes hagin acabat provocant la gènesi de la violència dels grups d’ultradreta”. Us imagineu que durant la vaga feminista del 8 de març s’haguessin produït agressions sexuals i que la portaveu de Moncloa hagués declarat que lamentava que els grups feministes haguessin acabat provocant la gènesi de la violència dels abusadors i els violadors? Quan hagués durat en el càrrec? Ja us ho dic jo: Sánchez l’hauria fulminat al cap de 15 minuts. Però contra els catalans tot s’hi val. Això sí que és violència.

Més greu encara és la violència incendiària de líders irresponsables com Albert Rivera, afalagat ahir per les teles i ràdios de Madrid mentre frivolitzava amb el dolor i el patiment de les víctimes de les guerres de Síria i Iraq, tot comparant Barcelona amb Alep i Bagdad. O manipulava imatges de Twitter per explicar que es tractava d’”un padre evacuando a su bebé ante el tsunami de violencia y fuego de los radicales separatistas en Barcelona”, fet desmentit immediatament pel mateix protagonista. Això sí que és violència. Tot això i les sentències rebutjades ahir per tot un país, sí que és violència.