¿Conèixer una llengua o saber-la?

¿Una poesia la coneixes o la saps? ¿Un cotxe et condueix o el condueixes? ¿Una dona només la coneixes o la vius? Un polític el pots conèixer, però ¿sabem com és realment? Preguntes inconnexes si ens centrem en les llengües i la cultura d'un país: ¿una llengua es coneix o se sap?

En poesia podem conèixer un poema de J.V. Foix o de Josep Carner, però ¿realment els sabem, els vivim, els fem córrer per les venes fins a extasiar-nos-en? Els versos no neixen per explicitar fets, realitats d'una societat i d'una cultura, sinó per suggerir, per fer pensar, per aprendre a crear sensacions, per fer viure l'instant, el carpe diem universal. Amb les paraules, la vida ens pot sorprendre a cada cantonada.

Conduir és un acte aparentment mecànic, aparentment rutinari, del qual en podem ser vertaders esclaus o simplement en podem gaudir si som nosaltres els qui realment en portem les regnes, els qui en sabem els límits mecànics i també les condicions meteorològiques i viàries. Des d'un modest utilitari Mégane, Focus o Ibiza a una dimensió desconeguda per a molts mortals com un fórmula 1 de Ferrari o de McLaren, per exemple, podem conèixer una màquina, però el grau de coneixement que ens porta a saber, a entendre fins a quin punt tenim un domini real d'un objecte, fins a quin punt adquirim unes habilitats prou sòlides, tot això ens mena a un altre nivell de coneixement que les enquestes no poden recollir. I no pas perquè fallin els mètodes de treball, sinó perquè els humans sovint no sabem comunicar-nos prou bé, o simplement no volem.

¿D'una dona en coneixem tots els secrets, tot l'entramat psicològic, tot el seu teixit tan extremadament sensible i mal·leable? Només en podem saber un petitíssim percentatge, de tota la seva complexitat, si realment ens endinsem en la seva pell, si vivim la seva manera de pensar, la seva manera de sentir la vida. ¿Però podem anar més enllà? ¿Podem saber-ne més? ¿Disposem de tots els ingredients idonis per viure en tota l'esplendor la màgia que desprèn i que no visibilitzem?

Un polític el podem conèixer, però mai no sabrem com pensa realment. El polític actua al dictat d'un discurs més o menys coherent amb el seu programa de partit i amb les seves idees, però l'aplicació del programa a la vida pública és sovint una plena fal·làcia, un miratge, un pou sense fons, on hi ha incompetències o interessos personals, si no hi ha simples i vulgars corrupcions que engreixen butxaques personals fent-se passar per interessos públics. I la imatge del polític, per molta campanya didàctica per dignificar la política, queda sempre molt qüestionada.

I arribem a la llengua o les llengües d'un país, i ens preguntem si quan parlem de coneixement d'una llengua, a través de les inapel·lables enquestes (i no en qüestiono pas els mètodes, sinó els informants i el grau de sinceritat), ¿estem realment parlant de saber a fons aquestes llengües o només en gratem la superfície? En El Punt del 31 de març (pl. 9) s'hi diu que «els estrangers a Catalunya provinents del continent americà són els que saben més català», segons l'enquesta publicada per l'Idescat el 30 de març d'enguany. Els que menys saben català són els estrangers provinents d'Àsia i Oceania, seguits dels africans.

Però entre conèixer i saber una llengua, ¿quina diferència hi ha? Entre conduir i saber conduir, ¿què en podem dir? Entre conèixer una poesia i saber-la, ¿hi ha cap diferència? ¿I quan parlem d'un polític? ¿Com el veiem? ¿Com el patim? Tot i que conèixer i saber sovint els percebem com a sinònims, patim un grau de fidelitat a les respostes quan ens pregunten. ¿Hi ha prou sinceritat? ¿Reflectim prou bé la realitat quan l'ús de les llengües passegen per bars, restaurants, cinemes, teatres, cadenes de televisió, diaris, sales de justícia...?

Inconscientment volem donar el màxim de nosaltres davant de la societat, volem donar una imatge superior, volem una autoestima alta, i això afecta la realitat, el dia a dia, quan veiem que encara «tot està per fer i tot és possible», però de tan possible que és, ens fem un país tan imaginari com surrealista per viure amb la normalitat desitjada. Més que conèixer un país o saber-nos-el, ara ens toca viure'l amb la plena convicció que la via de la independència és la sortida més digna, si realment com a poble volem preservar la llengua i la cultura catalanes per projectar-les en un futur una mica més esperançador.