D'ofici, multireincident

Acasa nostra, d'un temps ençà, tots els caps pensants d'aquest país es dediquen a donar la seva recepta personal per resoldre el problema dels delinqüents multireincidents. A la vista de tots els qui han fet la seva aportació, em permetran que jo, com a modest servidor públic que tracta de manera directa amb aquest problema, hi aporti la meva.

Ben segur que coincidirem tots que el primer que s'ha de fer per cercar una solució, és reconèixer l'existència d'un problema. La inseguretat ciutadana no és una sensació que afecta aleatòriament determinades persones, és el resultat d'estar immers en un entorn en què es dóna una incidència de problemàtiques relacionades amb la inseguretat ciutadana més enllà del que hom considera normal. Per la qual cosa, cal que deixem de costat les dades de l'enginyeria matemàtica de les estadístiques que presenten alguns responsables polítics i posem tots els sentits, sobretot el comú, a saber el que passa al carrer. Partim doncs del reconeixement que, a casa nostra, hi ha gent que el seu modus vivendi habitual és viure del furt, és a dir, prendre quelcom d'una altra persona sense usar la violència i/o la intimidació, en qualsevol de les seves modalitats. Dit això, i identificat el problema, trobem la solució.

Quan els nostres dirigents van considerar un objectiu prioritari rebaixar les víctimes a la carretera ocasionades per l'excés de velocitat, el que es va fer va ser adequar la legislació a la problemàtica i instaurar un sistema imaginatiu de punts i col·locar radars de manera generosa pertot arreu. El resultat va ser contundent, la gent ja no corria tant, bàsicament perquè les conseqüències de tot plegat, fan que no surti a compte trepitjar l'accelerador.

Si aquest raonament funciona amb l'excés de velocitat, per què no apliquen els mateixos criteris amb els multireincidents? Si adaptem la legislació a la problemàtica que tenim davant, és a dir, fer que hom arribi a la conclusió que seguir amb l'ofici del furt no surt a compte, si dotem de mitjans legals, recursos humans i materials jutges i policies, per poder-hi fer front amb garanties, els faríem triar entre dues possibles solucions: quedar-se aquí i dedicar-se a fer quelcom que els surti a compte, o marxar a altres indrets més propicis per exercir la seva professió. Cal que la nostra societat es doti dels recursos necessaris per poder reinserir, o fer fora, aquells que han trobat a casa nostra un escenari rendible per exercir la seva activitat, el furt, i allunyem-nos d'idees com la de donar-los festa el cap de setmana, atès que el que no facturin dissabte i diumenge, ho faran de dilluns a divendres.