I ara què?

I ara què? Aquesta és la pregunta que es fa la gent després de la sentència de la “causa especial 3/20907/2017”. Perquè estronca vides, perquè posa en dubte els somnis, perquè ha permès exterioritzar una frustració mai vista. La Catalunya independentista va ignorar la força de l’Estat o, en tot cas, va creure que l’Estat espanyol es comportaria civilitzadament davant d’un problema d’encaix que afecta gairebé el 50% de la població del Principat. I no ha estat així. L’Estat lluita per la seva supervivència.

L’independentisme no pot acceptar les condemnes perquè el judici parteix d’una instrucció amb un gran error de base: suposar que el moviment independentista és violent per naturalesa. El relat de la fiscalia havia de buscar violència allà on no n’hi havia per a justificar una instrucció plena de prejudicis, escrita en condicional. Per això, també, la descarada campanya per a basquitzar la societat catalana poques setmanes abans que es fes pública la sentència, aprofitant que el president Quim Torra s’ha comportat, en més d’una ocasió, com un activista més. L’Estat només podrà combatre l’independentisme i guanyar l’opinió pública si aplica la recepta basca i, per això, la comoditat de Sánchez i Grande-Marlaska a l’hora de gestionar els aldarulls que hi ha hagut a Barcelona.

Però aquesta sentència genera un punt de no retorn. Un més, de tots els que els que hi ha hagut des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut del 2010. Ara bé, aquesta vegada serà més profund perquè, en el fons, l’independentisme sap definitivament que no hi ha esperança en el marc de l’actual sistema institucional espanyol. O, si n’hi ha, caldrà cercar-la a llarg termini i després de refer el relat aïllant els piròmans que l’han incendiat, literalment. El gobierno es va rentar les mans i va passar la pilota al poder judicial, va judicialitzar un conflicte polític que només necessitava dosis d’empatia, per part de tots, per a resoldre’s. I el poder judicial ha fet la seva feina: agradi o no. Segurament, més enrabiat del compte per la responsabilitat política que li han posat sobre la taula. No obstant això, queda per als anals de la història el tracte infantiloide que han tingut els partits d’arrel mesetaria (a esquerra i dreta) cap a l’independentisme: queda el “Ja us ho deia jo”, el “Nens porteu-vos bé”, el “Que vindrà el llop”, el flagel·leu-vos condemnant “la violència”. Queda l’acusació indecent de terrorisme que des d’alguns partits van fer als líders polítics independentistes, queden les especulacions i les filtracions intencionades a la premsa, la gestió tàctica de la informació per contaminar l’opinió pública i fer-la creure que vivia en una societat que es tirava els plats pel cap des de fa temps.

També tenim un independentisme sense República i, per tant, sense nord. Un independentisme que, més enllà de la ràbia i les respostes mínimament coordinades davant de la sentència, no té líders polítics sòlids que puguin teixir un nou full de ruta, més creïble i calculat. El primer a fer autocrítica va ser Oriol Soler, l’editor que formava part de l’anomenat estat major del procés. Soler va assumir que havien set uns passerells, que no havien calibrat bé el rival, ni els seus aliats. Perquè l’altra lliçó que treu l’independentisme de tot plegat és que la Unió Europea és un club d’estats que no accepta trencaments bruscs de l’statu quo, sobretot en el si d’aquells països que li són un puntal i garantia d’estabilitat.

Ens queda un votant independentista que es debat, cada vegada que venen eleccions, entre la unitat, la unitat estratègica o el campi qui pugui. Per dir-ho de manera més polida: una separació enorme entre els interessos dels partits –que han de fer equilibris entre la legítima cerca de l’hegemonia i la solidaritat amb els seus, també, rivals– i els anhels d’una massa de votants –cansats de manifestar-se, però no desmobilitzats– que no poden entendre per què no s’abraça aquella màxima de “la unió fa la força”.

Però, talment com l’obertura de la caixa dels trons amb l’aplicació de l’article 155, la sentència estableix jurisprudència i una determinada interpretació de com s’han de fer les coses a partir d’ara. El procés ha servit perquè alguns dels supòsits constitucionals que encara quedaven per desplegar o que tenien molt marge d’interpretació es delimitin. Ha servit per encotillar el desplegament autonòmic, per posar negre sobre blanc quin és el poder real de les elits davant del poble. L’aplicació del 155, la sentència i la gestió que l’Estat farà dels detinguts durant els reprovables aldarulls conseqüents es consolidaran amb el temps com un papus i una arma de control social. Serviran per recordar que, agradi o no, Roma no paga traïdors.