Ja no cal

Ja no cal adoctrinar la mainada, si és que mai ha calgut. Fa temps que, per sort, ve adoctrinada de fàbrica. L’altre dia apuntava que el meu nano es va posar a recitar La vaca cega, el poema de Joan Maragall, mentre sopàvem escudella i carn d’olla. No va passar ni mitja hora que la irònica de torn em va escopir: “Apa, que bé que l’has adoctrinat... Et felicito.” Li vaig haver d’aclarir –justificacions d’aquelles que fan una mandra sobirana– que, al meu fill, no li he parlat mai de Maragall ni de cap altre poeta català mort. Que si se sabia el poema és perquè l’havien cantat a classe de música. Mira, facilitats. I que si sopàvem escudella era per puta casualitat. El nen encara no cuina. Podríem haver estat sopant lacón amb grelos o chicharro al chacolí o cocido madrileño i la paia hauria dit exactament el mateix. Perquè en el fons es tracta d’intervenir, de tocar la pera, d’incomodar, de ficar-se on no et demanen i cardar l’estirabot. Em va arribar a dir que no havia captat bé la ironia del seu comentari: que ella parlava “contra els altres” i que una broma que s’havia d’explicar deixava de fer gràcia. A casa, fer una ironia contra els altres en el context d’una situació domèstica no és una bona idea. Conclusió? Que ho deixéssim córrer: “Nena, em supera el teu recargolament.” D’un fet tan banal com sopar a casa mentre el nano, de manera espontània, diu un poema, vaig anar a dormir amb l’etiqueta de retorçada. No m’ha calgut adoctrinar mai. La majoria de criatures d’avui gasten la mateixa intel·ligència per aprendre un poema de memòria en qüestió de minuts que per escollir qualsevol mena d’opció, sigui política, religiosa, sexual o ètica. I cal celebrar-ho.