Adeu, delegada

En una de les meves darreres galeries feia referència a les xacres que anem sumant quan passem de la setantena d’anys. Passem per les clíniques com aquell que porta el cotxe a la ITV. Si tot queda aquí, evidentment, és un èxit. I, amb els avenços actuals, la major part de les vegades ens en sortim. Però quan un col·lectiu és nombrós sempre hi ha un petit percentatge de persones que no té la mateixa sort i es produeixen les primeres desaparicions. La fornada de mestres del 1963 al 1966 s’acostava a un centenar de membres d’ambdós sexes. Ja n’hi ha sis o set d’absents per a sempre. Ben entès que, quan estudiàvem, ho fèiem per separat: les noies, a l’edifici de la Gran Via i els nois, a l’antiga Atenea, del carrer d’Anselm Clavé. Ambdós centres es tocaven per l’esquena i es comunicaven per una porteta que era sagrada. Només la podien traspassar els professors. Els nois i les noies ens vèiem a la vorera de la Gran Via a l’hora de l’esbarjo. La relació era més aviat minsa. Les noies tenien una delegada de curs i els nois, un delegat. L’època de contacte més estret va ser el tercer curs, quan vam haver de planificar el viatge de final de carrera, que vam portar a terme pel centre i sud d’Espanya, aquesta vegada conjuntament. La delegada de les noies era l’Anna Maria Canadell i Sabaté, filla de Castellfollit de la Roca. El delegat dels nois va ser qui signa aquests ratlles. L’Anna Maria era una persona agradable, simpàtica, competent, seriosa i discreta. Tan discreta que quan, més tard, es va casar va quedar una mica eclipsada per la personalitat del seu marit, en Joan Surroca i Sens, un home vinculat a tants moviments humanistes i reivindicatius, al qual va saber fer costat. L’Anna Maria va ser una bona mestra, somrient i afectuosa. Quan tenia trenta-cinc anys, ja va ser operada del cap d’una malaltia que, amb més o menys intensitat, ha anat aclaparant-la fins a posar fi a la seva vida, ara, als setanta-tres anys. Li vam dir adeu el 16 d’octubre passat, en una cerimònia entranyable al tanatori de Torroella. Ens hi vam aplegar una colla de companyes i companys. Tots n’explicàvem anècdotes i records, i mostres de valentia i estoïcisme. Tots, en definitiva, li donàvem gràcies per haver-la conegut i haver gaudit del seu tracte. Els antics alumnes de magisteri hem perdut la principal representant femenina. Encara que no vulguem, un capítol de la nostra història s’ha tancat. Adeu, delegada. I gràcies.