Opinió

opinió

Com seria la crònica de Kapuscinski?

Estava jo a Kosova el març de l’any 2000, mesos després que l’OTAN i l’ONU es fessin càrrec de la gestió de l’antiga província sèrbia, i anant en un tour per a la premsa que havia organitzat l’OTAN, un militar espanyol adscrit a l’oficina de premsa de l’organització, membre d’una família de llarga trajectòria castrense, després de passar per un parell de pobles cremats, en un acte de sinceritat em digué això: “Mira, Xavier, quan veus tants pobles cremats i les matances que hi ha hagut aquí per motius nacionalistes o religiosos, t’adones de com estem de bé a Espanya. Sí, tenim ETA. Però quants morts farà ETA aquest any? Vint? Trenta? Seran menys que el nombre de morts que hi haurà en accidents de trànsit a Espanya aquest cap de setmana.”

ETA, amb més de vuit-cents morts, mai no va significar un perill per a la integritat de la unitat territorial d’Espanya, perquè els seus actes criminals la deslegitimaven arreu i ni ens els moments de crims més sentits, com ara la mort de Miguel Ángel Blanco o l’atemptat d’Hipercor, mai no es van omplir els balcons de moltes ciutats de banderes espanyoles, com sí que ha passat aquests últims anys en resposta al procés. ETA era una tragèdia per a les víctimes, les seves famílies i per als que estaven amenaçats. Però socialment i políticament s’havia assimilat a un accident laboral que no feia perillar ni la situació política, ni la indissoluble unitat espanyola. El procés, amb les seves mobilitzacions massives i exemplars i l’èxit de l’1 d’octubre, sí que ha significat un perill, per més que els líders independentistes erressin en no preveure la força de l’Estat, ni l’evident mandra dels estats de la Unió Europea a aventurar-se a donar-hi suport per les conseqüències que podria tenir, o la necessitat d’aconseguir un suport intern de molt més d’un 50%.

Moltes vegades m’he preguntat com serien les cròniques del mestre dels periodistes de conflictes, Ryszard Kapuscinski, mort el 2007, dels fets de l’1 d’octubre a Catalunya, o si hagués fet un llibre sobre el conflicte català. Kapuscinki narrava amb un inigualable estil, fos a l’Iran del xa que moria matant, fos en un conflicte africà, fos en el bloc soviètic que s’ensorrava..., què passava quan la gent perdia la por i, després de les primeres càrregues o trets de la policia o l’exèrcit, els manifestants no reculaven. Kapuscinski, entrellaçant sentiments propis i dels protagonistes de la historia, descrivint olors i colors, anàlisis polítiques del present i el passat, fets històrics llunyans, i psicologia social, ens feia veure i viure els conflictes com si parlés de dinàmica de fluids, de la força de l’aigua quan baixa i, després de molts anys, trenca un punt feble de la canonada o la presa que l’havia de contenir i, de sobte, es produïa un escenari o situació que ho capgirava tot.

No sé com explicaria Kapuscinki, que havia vist als quatre continents violència política, que la fiscalia espanyola s’inventés un relat de violència l’1 d’octubre de la gent pacífica resistint les porres. I com analitzaria els disturbis, ara sí amb violència, de la setmana passada, en què els joves, la majoria sense experiència política i social, s’enfrontaven sense por a la policia. Perquè per més que sí que hi haguessin dos-cents o tres-cents joves vinculats a moviments ocupes o antisistema, eren molts més els que feien front a la policia. I és que no s’ha de ser psicòleg ni sociòleg ni antropòleg per entendre que si a algú li dius dia rere dia que és violent, al final ho acabi sent o que almenys ho provi per veure què se sent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.