Francesc Cabana
Quadern d’economia
Cal recordar l’agricultura
A la Generalitat hi ha una Conselleria d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, però els mitjans de comunicació li dediquen poc espai, tot i que a l’hora de dinar i sopar no deixaran de trobar alguns dels seus productes al plat. No està de moda parlar de gallines, vaques, porcs, pomes, blat de moro, soia o tonyines. Fa un segle l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre era una de les primeres institucions catalanes; ara continua fent un bon paper en l’estructura social de Catalunya, però ja no és de primera divisió. Només es parla d’aquests temes quan un d’aquests productes en mal estat ha deixat també en mal estat la panxa dels consumidors. Ara les converses econòmiques giren al voltant dels progressos de l’economia digital o de la lluita comercial entre les grans potències. Però serà difícil trobar una conferència en una institució no especialitzada, sobre els problemes de l’exportació de porcs a Rússia o de tonyina al Japó. Es menja la tonyina i la carn de porc, sense comentaris, llevat que siguin sobre l’habilitat del cuiner o el sistema de cuinat.
Catalunya és un país mediterrani, tot i que té un interior que fuig d’aquesta qualificació. Els productes mediterranis generals són la vinya, l’olivera i la fruita seca. La vinya dona uns vins excel·lents, que sí que mereixen comentari per la seva qualitat.
L’olivera dona un oli de primera categoria, però es parla poc de l’oli que s’exporta a Itàlia per ser refinat, o de les cooperatives vinícoles de Cèsar Martinell, que són magnífiques construccions arquitectòniques. La fruita seca té problemes amb la producció turca, però Reus és encara la capital d’aquest producte, de manera que el preu de la fruita seca en l’àmbit internacional és el que es fixa aquí.
Alguns productes i algunes marques s’han imposat i es troben a moltes taules catalanes: Llet Nostra i els productes Tarradellas, entre d’altres, s’han consolidat en els mercats catalans i no catalans, tot i que Llet Nostra deu ser rebutjada fora de Catalunya en el moment polític actual.
Hi ha una dada relacionada amb el bestiar porcí que no deixa d’impressionar-me. A la comarca d’Osona es maten cada dia 32.000 porcs; ni 320, ni 3.200, 32.000. No m’he equivocat. La xifra és una mica antiga i potser ha baixat, però no obstant això cada matí i vespre es veuen camions i més camions de les bèsties condemnades. Un escorxador no és apte per a persones sensibles, tot i que el procés és modern i ràpid. Els porcs no són tots de la plana de Vic, sinó que també venen d’altres comarques, per descomptat. L’actiu que suposen 32.000 de diaris és en part compensat per un passiu format pels purins d’aquestes bèsties i la bona olor que es desprèn de zones extenses de la comarca.
La comarca fruitera de Lleida té pocs anys. A principis del segle XIX no s’hi feia ni una poma, ni una pera. Les planes de les comarques de l’Urgell eren com els Monegros aragonesos. Hi va haver una persona que es deia Manuel Girona, fill de Tàrrega i el més important empresari català del segle XIX, que es va gastar els diners per construir el canal d’Urgell, un Canal d’Urgell SA que li va donar pèrdues. Amb aquest canal es va poder fer el regadiu que configuren les comarques fruiteres i, a principis del segle XX, un italià va tenir la bona idea de plantar-hi fruiters.
Confio que després de llegir aquest article, la fruita, la carn de porc o altres aliments d’origen català que mengin els resultin més saborosos.