El monopoli de la violència

“A Catalunya la violència ha estat de major impacte que al País Basc, per exemple.” La frase anterior apareixia diumenge passat com a titular de portada d’un rotatiu espanyol especialitzat a alimentar diàriament la discòrdia. I, si fem cas de la persona a la qual se li atribuïa (el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska), només podria qualificar-se com una indecència i una irresponsabilitat impròpies d’un responsable polític. De fet, tal com van remarcar aquell mateix dia familiars de les víctimes, com ara Rosa Lluch: “Comparar el que succeeix a Catalunya amb assassinats com el del meu pare no és només una banalització del terrorisme, sinó també un insult a les víctimes.” La frase, però, requereix un matís important. Si resseguim la literalitat de l’entrevista, quedava prou clar que el ministre es feia ressò d’una afirmació extreta dels dispositius policials, els quals asseguraven que “no s’havien enfrontat mai a una violència d’aquesta naturalesa per com cercaven el cara a cara, a més a més dels mitjans que van utilitzar”. La frase de portada, doncs, era un exemple de mal periodisme, persistentment obsedit a tergiversar la realitat i sense manies a l’hora d’aconseguir aquest objectiu. El ministre ha puntualitzat que “es referia exclusivament a la violència del carrer i en cap cas a la violència terrorista d’ETA”. Però, fins i tot amb aquest matís, continua sent lamentable que els cossos policials (els mateixos que van desfilar pel Suprem disfressats de víctimes i inventant-se “mirades d’odi”) es mantinguin obsedits a tergiversar la realitat, tal com van començar a fer a la sala del Suprem, ni que sigui per aconseguir un plus de 600 euros mensuals en concepte de perillositat; i, igualment, que a hores d’ara el ministre encara no s’hagi disculpat per la violència que van exercir els funcionaris públics l’1 d’octubre del 2017 i d’ençà que es va donar a conèixer la sentència. Perquè, tal com va reconèixer ell mateix, “el monopoli de la violència el té l’Estat”.