Fer pròleg

El febrer de 2008, apareixia el grup Pròleg, impulsat per Josep Maria Vallès i format per divuit noms significatius de l’espectre progressista de la societat catalana. Volien “fer pròleg”, és a dir, contribuir a crear les condicions prèvies que permetessin desarmar trinxeres, revertir encapsulaments i trobar plegats alguna sortida a l’enquistament que viu Catalunya. Dic una sortida i no una solució, perquè de solucions no n’hi ha: la relació Catalunya/Espanya, com tants altres binomis, sempre generarà una dialèctica sense solucions definitives, només parcials per a una nova etapa més o menys duradora. És una idea que no agrada als qui, espanyols o catalans, senten la nostàlgia dels objectius rodons i definitius.

Cada cop som més els qui compartim aquesta sintonia “prologuista”, per bé que semblin descordades, a banda i banda, les emotivitats més primàries. Sovint, tot sembla reduir-se al blanc i al negre, amb bons i dolents, lleials i traïdors (ara ja amb Rufián entre aquests darrers), separats per una divisòria rectilínia, sagrada, flamígera. Les greus penes dictades pel Suprem han caigut com un bidó de benzina damunt d’una espessa capa de matèria inflamable, feta de frustració i d’exasperació llargament acumulades. És el resultat de tretze anys (des del recurs del PP contra l’Estatut) de catalanofòbia, silenci despectiu i escarni per tota resposta; i també de nou anys (des de la sentència de l’Estatut) de relat maximalista i fictici per compte de l’independentisme.

Què es pot fer?, pregunten els que no s’hi conformen. “Fer pròleg” és la resposta, a tot arreu, amb tothom, sense treva. Tractar de comprendre les raons de cadascú, tractar d’enraonar-hi –magnífica paraula–, ajudar a dissoldre els respectius mites, a generar empaties mútues, a copsar totes les cares de la veritat, tan complexa. Cal un cert activisme ciutadà alhora audaç i amable, mediador, destinat a collir punts escorreguts, a sargir estrips, a posar pedaços, a trobar gust en el patchwork… Com diu Raimon Obiols, ens calen més “milloradors” i menys “empitjoradors”.

I cal esperar sobretot que sorgeixin, on ara hi manquen, lideratges veritables, coratjosos, que posin els llums llargs i gosin assenyalar un camí que porti a metes precises i viables. I que sàpiguen adreçar-se als més irats, als que estan disposats a cremar-ho tot per una idea rodona, i dir-los prou, assumint-ne els costos. El veritable lideratge és això i no donar peixet a la clientela, que és feina del molt digne botiguer. Però encara no gosen. La competició endèmica dins de l’independentisme ho enverina tot i ho fa especialment difícil. I la dilatació electoral espanyola, amb l’espiral de confrontació que comporta, ha vingut a complicar-ho encara més. Però no hi ha dreceres que valguin. Cal esperar que el 10 de novembre no comporti una involució, sinó que confirmi el relleu d’esquerres al govern de l’Estat. I, l’endemà mateix, cal baixar del cavall i trobar-se a peu pla. I revertir, pel mètode que sigui, els efectes nefastos de la via penal. Cal donar, de nou, ocasió al diàleg. I això demana anar al fons de la qüestió, sense succedanis ni cortines de fum destinades a esquivar els reptes veritables. És a dir, demana dues coses:

1. Que l’independentisme superi la via unilateral, amb el corresponent conte de la lletera, tan estèril, i que es disposi, sense renúncies estratègiques, a retornar a la taula de la política reformadora, de la negociació seriosa i del pacte. Catalunya endins, cal retrobar l’ample consens que fa la nació i en garanteix el futur. I, Catalunya enfora, cal negociar amb l’Estat, des de la força de la màxima unitat possible, sense perdre de vista la correlació de forces real i sabent que no es pot sacrificar el progrés d’avui a cap futur exultant, divisat entre les boires febroses de cap absolut.

2. I que la política espanyola es disposi a abordar el veritable problema, sense més subterfugis, obrint-se al degut reconeixement de les “nacionalitats” constitucionals que integren Espanya i que no han merescut, en quaranta anys, el més mínim desenvolupament específic. Que es disposi, d’una vegada, a rectificar les derives polítiques, logístiques i financeres acumulades, sobretot des de la involució aznariana; les derives que l’Estatut del 2006 tractava de compensar i darrere de les quals s’hi percep, endèmic, l’absolut imperial i assimilador. No demanem gaire: el reconeixement nacional de Catalunya no és més que l’autoreconeixement de la realitat espanyola tal com és, sense cançons de gesta que la desfigurin i la facin inviable.