La castanyada

La calefacció de casa comença a donar senyals de vida. Està programada: ella sap quan s’ha d’engegar i apagar. De moment, s’escalfa a primera hora. A mig matí se n’absté. Som a marina, encara fa calor. Potser massa? Aquesta nit és la castanyada. Recordo haver-la celebrat amb fred, però ni molt sovint ni massa. La iconografia d’aquest dia presenta la castanyera abrigada fins al nas, i els clients amb bufanda i paraigua. Sempre, també per Nadal, imitem les estampes del nord d’Europa o, per no anar tan lluny, les pirinenques. Als cromos sempre hi fa més fred. El dibuixant Ferràndiz, autor de les nadales –en dèiem christmes– que la gent s’enviava per Nadal i també d’uns contes retallats amb noies que anaven amb vespa i guàrdies urbans bondadosos, va fer famosa la imatge de la castanyera fredolica. Als que els havíem llegit, que som els més grans de la colla, ens ha quedat la idea que “abans” per Tots Sants i també per Nadal feia més fred. Potser sí. Els divulgadors de l’emergència climàtica ho certifiquen. De totes maneres, tant de fred com l’il·lustrat per Ferràndiz, no. Si més no a marina. Ferràndiz, que jo sàpiga, n’era, era de Barcelona.

La noia que torra i ven castanyes i moniatos a la plaça de més amunt va amb màniga curta. Els clients ja han fet el canvi d’armari i han tret jaquetes i jerseis. Van de “mig temps”: ni d’estiu ni d’hivern. Amb la indumentària d’estiu passa que s’acaba avorrint. Arriba un dia, cap a mitjan setembre, que ens hem cansat de portar-la i comencem a enyorar la d’hivern. Jo no sabria dir si som nosaltres els que avorrim la roba d’estiu o és la roba d’estiu que s’atipa de nosaltres. Aquella camisa que ens hem comprat així que ha començat a fer calor i que ens cau tan bé i que trobem que ens afavoreix, al setembre és un drap flàccid que suplica un relleu després de tants dies de suportar el sol, la calor i les nostres secrecions corporals. Va directa a l’armari així que fa una mica de fred. La hivernació li prova: quan torna la calor surt tan contenta i disposada a fer una nova campanya. A mi els habitants de països tropicals em fan sempre una mica de pena perquè estan subjectes a la mateixa camisa i els mateixos pantalons tot l’any i no els arriba mai el torrefactor de castanyes. Celebren amb més intensitat que nosaltres Tots Sants i el dia de Difunts, però amb mànigues de camisa. Amb mànigues de camisa sembla que celebrin la resurrecció dels morts.

Amb la castanyada d’avui arriba la campanya electoral. Quan les eleccions estaven prohibides i no es podia parlar de política, els articulistes sempre acabaven parlant de les castanyeres. Em permetran que recuperi el vell costum, entre tantes castanyes i moniatos com s’anuncien.