Sí a la violència. Quina?

Ho va dir ja fa uns anys, basant-se en una rigorosa anàlisi del passat, aquell que és el més eminent historiador català contemporani: la història posa de manifest de manera inequívoca que l’alliberament dels pobles i nacions oprimides per un estat colonial ha acostumant a ser inseparable de l’exercici de la violència legítima, va escriure Josep Fontana. El concepte de violència ha pres formes diferents a aquella que la immensa majoria de gent identifica amb l’existència de la lluita armada, amb morts i ferits, amb destruccions materials irreparables, i també amb atemptats, execucions, desterraments, terrorisme i, en definitiva, amb esdeveniments qualificats de violents. Per bé que aquesta mena d’accions de força ha assolit a llarg o mitjà termini resultats alliberadors, no poden ser, en aquests inicis del segle XXI, considerades un model a seguir.

Està en l’ànim de la ciutadania, dels analistes polítics i dels historiadors, que, al llarg del segle XX, han existit, a l’Índia o a Nord-amèrica, per exemple, formes de violència resistencial d’una immensa eficàcia per aconseguir determinats objectius, la independència d’una nació o la fi de la discriminació racial. Aquestes, que no tenien com a prioritari la violència física, no han pogut, però, evitar situacions de caràcter agressiu. Àdhuc refusant, per ineficaç i perquè els vents bufen en una altra direcció estratègica, aquesta manera de fer, l’alliberament de Catalunya no es pot limitar al fet que alguns massa sovint s’omplin la boca defensant, sense matisos, tàctiques contràries a les accions violentes, sense replantejar-se què vol dir, en el cas català, la no-violència com a camí per assolir la separació d’Espanya i el reconeixement dels drets democràtics del nostre poble. Cal, doncs, cercar altres manifestacions de la violència “pacífica”, de la reivindicació intransigent, de la defensa aferrissada dels drets nacionals propis. Delimitar la frontera entre les dues formes de violència –la que no convé ni és viable i aquella que conté el germen alliberador– és el gran objectiu no només de la política catalana dels partits independentistes, sinó també de les accions massives impulsades per les poderoses organitzacions cíviques, que han arrelat amb força en la vida quotidiana de Catalunya. Atès que cada dia sento una major aversió al discurs d’aquells que, sense cap responsabilitat i, en la majoria dels casos, sense assumir cap risc personal, ens diuen i diuen als responsables polítics –a través de consells tan ben intencionats com inútils– allò que s’ha de fer, vull limitar-me a constatar un fet: sense una determinada acció violenta, en la versió a la qual m’he referit, mai Catalunya assolirà el seu alliberament. Correspon, doncs, als polítics definir el marc i els límits de la “violència” amb l’Estat; de les formes de resistència també “violentes” que caldrà exercir davant del tancament feixista al diàleg i a la negociació i, en definitiva, quadrar el cercle i acomplir, a través de la “violència” pacífica, però més ferma i diferent de la que prediquen en un llenguatge reiteratiu, avorrit, carregós i d’una gran inutilitat tant la major part de la classe política com els dirigents socials.

No parlem de la violència de l’Estat espanyol amb Catalunya en forma de deutes i incompliments pressupostaris, de detencions de centenars de catalans, de processament d’uns quants centenars més, de tenir empresonats els dirigents elegits democràticament, de mantenir el president de Catalunya a l’exili? Això no és violència? I, per ara, no han matat, ni torturat, ni eliminat físicament ningú. Si Espanya pot exercir de manera activa la violència amb Catalunya i trobar-ho normal dins d’un estat de dret, què hem de fer nosaltres, ni que sigui a través d’una “violència” pacífica? La seva no ho és, de pacífica. Populars, Socialistes i Ciutadans són partits violents. L’independentisme, sense claudicacions i apujant el to de la defensa del país, no ho ha de ser. Per bé que, al llarg de la història, els esdeveniments de qualsevol caràcter mai no es repeteixen de manera mimètica, sí que en l’anàlisi històrica podem trobar idees útils per exercir aquesta “violència” necessària per aconseguir els nostres objectius nacionals. En qualsevol cas, aquelles accions de masses realitzades fins avui, essent necessàries i modèliques, s’han demostrat poc útils. Han estat més un exercici de dignitat col·lectiva que no pas un instrument per aconseguir la llibertat del país. No dic a uns i altres què han de fer, ni com han d’activar la nova “violència”, que impulsi un gir de 180 graus a la colossal energia que ha cremat, no diré que en va, el poble català en els darrers anys. Han arribat els temps de la nova “violència”.