Quatre sentits

Aquell engrescador programa de la revolució francesa –llibertat, igualtat, fraternitat– s’ha anat desinflant. Ha quedat com una més de les utopies que somien alguns humans. Potser l’únic dels tres conceptes que manté un espai privilegiat és la igualtat, no pas la de les revolucions marxistes, sinó la que regna inapel·lable… als cementiris. Pel que fa a les altres durs, una, llibertat, ha seguit funcionant com un crit difús que té encara un gran predicament en manifestacions i pamflets diversos. Pel que fa a la fraternitat, segueix relegada al seu modest tercer lloc de l’eslògan i no em consten crits entusiastes entre les masses reclamant “Fraternitat!, fraternitat!”. Hi ha molta més gent inclinada a cridar “Llibertat!”. Davant d’aquest panorama alguns hem après a rebaixar les expectatives i a temperar les il·lusions col·lectives. Jo mateix em sentiria del tot reconfortat si em garantissin que el programa que va formular el savi Jorge Wagensberg en un dels seus aforismes fos assumit plenament pels nostres governants: “Els quatre sentits fonamentals de la convivència humana són el sentit de l’humor, el sentit comú, el sentit crític i el sentit del ridícul.” Aquesta és la meva utopia! ¿S’imaginen una administració gestionada per persones que tinguin ben activats aquests quatre sentits? Sobretot el del ridícul! Disposar de sentit del ridícul sol ésser la garantia –l’estímul!– per assegurar l’existència dels altres tres. Si es donés aquest feliç atzar seríem a les portes d’un món feliç. Wagensberg posava molt d’èmfasi en les virtuts del sentit de l’humor. El trobava realment indispensable després de comprovar, alarmat, que en els trenta-un mil versicles de la Bíblia i en la lletra dels cent noranta himnes nacionals no hi ha cap rastre de sentit de l’humor. Els predicadors religiosos i els salvadors de pàtries, els impulsors de tantes guerres de la història, no han estat mai proclius a l’humor. Mancats de sentit del ridícul, han estat incapaços de riure’s d’ells mateixos i, sempre tibats, sempre botits de raó, han fet més mal que bé.