Espanyistan

Agafo aquest títol emmanllevat del llibre de l’Aleix Saló publicat l’any 2012 fent referència a la crisi immobiliària, però que ara resulta tan apropiat que fins i tot he vist diverses pintades reivindicant-lo.

Com ha dit aquesta setmana el president Puigdemont a The Times, l’Estat espanyol perd davant del moviment independentista perquè lluita amb armes del segle XIX contra gent que fa temps que viu i actua amb eines del segle XXI. I jo afegiria que no només lluita amb armes del segle XIX sinó que la seva mentalitat ha quedat estancada al segle XVI. Aquests dies en tenim exemples escandalosos, com la censura contra Tsunami Democràtic amb mentides que no trigaran gaire a descobrir-se que ha estat un acte fallit perquè l’aplicació sempre s’ha pogut baixar. Quina classe de mentalitat encara pot creure que enviant la Guàrdia Civil es pot controlar internet?

Un altre trist exemple ha estat l’espectacle de la vicepresidenta del govern espanyol en funcions i candidata del PSOE a les properes eleccions, Carmen Calvo, dient una barbaritat darrere l’altra i demostrant que malgrat ser catedràtica de dret constitucional desconeix la història i la normativa internacional més bàsica. Ha dit que en José Antonio Primo de Rivera va ser una víctima, faltant greument al respecte a les víctimes reals que encara estan enterrades a les cunetes, declaracions que sumades al funeral d’estat que el seu govern ha permès pel dictador, resulta tan desconcertant que només s’entén en el marc d’una monarquia bananera. També ha parlat de la Constitució com un dogma inamovible oblidant que es va votar, que s’ha modificat i que es pot tornar a votar quan calgui, i ha afegit que votar és democràtic, però amb la llei a la mà, oblidant que les lleis les elaboren els polítics que hem escollit votant. I la perla final. Ha dit que el seu partit no parlarà mai amb el govern català sobre el dret a l’autodeterminació perquè “no existeix”. I jo em pregunto com una persona amb aquestes llacunes de formació tan importants pot haver arribat al càrrec que ocupa. Són llacunes o és la invenció d’un relat que sap que és fals però que fa guanyar vots unionistes?

No entraré en el debat sobre si el dret a l’autodeterminació és aplicable o no a Catalunya perquè és un debat absolutament manipulat pels estats que acostumen a oblidar que no són més que instruments al servei dels ciutadans, i en cap cas entitats sagrades dipositàries de la veritat absoluta. En tot cas, el dret a l’autodeterminació existeix recollit en la legislació internacional ratificada per l’Estat espanyol i és un principi fonamental dels drets humans, plantejat en termes de respecte a la sobirania popular des del segle XVIII durant els debats que van conduir a la Declaració d’Independència dels Estats Units o a la Revolució Francesa, present durant el segle XIX en teòrics com Bakunin o en les discussions durant la Primera i la Segona Internacional, formalitzat jurídicament per primera vegada a la Carta de les Nacions Unides ratificada l’any 1945 i recollit en diferents declaracions importants del dret internacional com la Declaració Universal dels Drets Humans.

D’altra banda, el dret a l’autodeterminació ha estat present en sentències àmpliament debatudes aquests darrers anys a Catalunya, com la sentència del Tribunal de Justícia de La Haia sobre la declaració unilateral d’independència de Kosova, no sempre citada de manera curosa, ja que les xarxes han fet córrer interpretacions que no s’ajusten al que diu. Però el que diu, cito textualment, és que “El dret internacional general no conté cap prohibició aplicable respecte de les declaracions d’independència. La declaració d’independència de 17 de febrer de 2008 no infringeix el dret internacional general”. És a dir, que el tribunal deixa clar que el dret unilateral d’independència no ha d’encaixar forçosament amb la legalitat constitucional de l’estat en qüestió perquè, de fet, el dret a l’autodeterminació, i encara més el dret a declarar unilateralment la independència, vulnera, per definició, la legalitat constitucional, i la legalitat constitucional no és una qüestió inalterable, tot al contrari, s’ha de poder anar adaptant a les necessitats i a les demandes de la gent, de la sobirania popular, base de tota democràcia.

En aquest sentit, no entenc que la vicepresidenta d’un govern que es presenta com la democràcia millor del món no accepti el principi de sobirania popular que representa el dret a l’autodeterminació, perquè, segons la meva manera de pensar, la voluntat dels ciutadans ha de comptar per a poder decidir el seu futur. D’altra banda, el fet que digui que no existeixi no acabo de decidir si es tracta d’una manca bàsica de coneixements, molt impròpia del seu càrrec, o que realment té raó la pintada i l’Estat espanyol cada cop s’acosta més a Espanyistan, entenent l’expressió no com un menyspreu als països acabats amb “tan”, res més lluny de la meva intenció, sinó com a metàfora del caos en que viuen alguns d’ells.