Tribuna
Fira del Llibre de Guadalajara
Soc dels que creuen que Catalunya, de derrota en derrota, arribarà a la victòria final, però és el cas que de vegades ha obtingut els seus èxits i també és convenient fer-ne memòria. Enguany, a finals de novembre, a Guadalajara esdevindrà, com cada any, la Fira Internacional del Llibre, que cada vegada resulta més important, malgrat que la vinent, per causes alienes, potser recularà una mica. Sigui com sigui, se la miri com se la miri, i a Madrid els recargoli els budells, és la fira més important de tot el món de parla llatina. Aquesta serà ja la número 33.
Sembla mentida que hagin passat tants anys d’ençà que vam fer la primera aquell any 1986... De fet, puc presumir que no he deixat mai de ser-hi la major part del temps, però també és cert que m’he anat enretirant de l’organització i ara per ara només hi col·laboro fent-ne difusió i participant en diverses presentacions de llibres i alguna taula rodona. De fet, la darrera en què em vaig ficar de ple, fins a l’extrem que vaig acabar-la en un llit d’hospital, víctima de l’esgotament físic i nerviós, va ser la XVIII, de l’any 2004, quan, malgrat totes les traves del govern espanyol i dels espanyolistes mexicans, vam aconseguir que Catalunya fos el país convidat d’honor. Va haver-hi fins i tot algun malentès amb el govern “tripartit” que s’estrenava; però, aclarit tot, les coses van anar molt bé tant per a la FIL com per a Catalunya. Encara, a hores d’ara, se la recorda com una de les millors fires. Pot ben bé dir-se que els catalans s’hi van lluir. Pel que fa a la cultura catalana, molta gent assegura que va esdevenir l’aparador més important que mai havia tingut fins aleshores. Encara recordo el crit, potser impertinent però entusiasta, d’una certa distància i envoltats per aquella gentada, del cap de premsa de la Fira, referint-se a la cobertura mediàtica de què va gaudir la presència catalana durant els primers dies: “¡Murià, Murià!, tus catalanes en la primera página de más de doscientos periódicos de todas partes del mundo.” És ben cert el que diuen alguns que aquella fira va obrir les portes de la de Frankfurt poc anys després... L’auguri, però, no va ser gaire feliç: l’any 2000, després que Espanya va ser el país convidat, la directora de la Fira de Guadalajara –innocentment– va comentar a Madrid que després s’hi podria convidar Catalunya... la resposta va ser precisa i categòrica: “Cualquiera menos Cataluña.” Malgrat que era evident que no seria fàcil, vam tirar endavant. Molts vam contribuir-hi, però no cal dir que el mèrit principal va ser del president de la FIL, que havia estat deixeble del meu pare i se’l va estimar molt. El seu record –entre altres coses– va ajudar a mantenir-se ferm i a no tirar ni un pam enrere, malgrat les pressions de l’ambaixada espanyola i del govern de Mèxic, que en aquell temps era molt de dretes. Pel que fa al governador de l’estat de Jalisco, he de dir que vaig ser jo mateix qui el va convèncer que es mantingués solidari.
El cert és que van ser moltes les trapelleries, però al final ens en vam sortir molt i molt bé. Aquest any fa tres lustres d’aquell èxit, del qual, com a mexicà i com a català, me’n sento molt orgullós, És per això que no he pogut resistir la temptació de recordar-ho i de celebrar-ho.