Sentències

Demà farà quinze dies que vaig saber que en Josep Maria Uyà havia mort. Va ser tot de cop. No ho esperava ningú; per descomptat, ni ell. Tampoc cap d’aquells que van telefonar-me per dir-m’ho. Moltes gràcies. 59 anys, professor de literatura a l’institut de Celrà, dramaturg, poeta, filòsof, articulista, company de feina i, després de tants anys, amic. Feia uns anys que vivia sol en el mas Vinyes de Millàs, que és on el van trobar mort. Ell no ho hauria dit així, però encara feia estaries al mas de la Talleda de Sant Hilari, que és on vivia quan el vaig conèixer. “Massa aviat a la meva vida va ser massa tard”, escriu Marguerite Duras a L’amant. Amb en Josep Maria Uyà, en canvi, llevat de la seva mort, era exactament al contrari: rondinaire com era, críptic com era, massa ràpid com era en molts dels seus escrits i en moltes de les seves reaccions i obsessions, no sé dir-vos si costava més fer-se amic d’ell o entrar en el que escrivia o en el que deia. No era gens fàcil. I semblava que tampoc no ho volia. Però només ho semblava. Ell i jo, en tot cas, vam començar al revés: primer, vam estar barallant-nos a la menuda durant un temps; a poc a poc, vam començar a apreciar-nos. I ara que ja érem amics i que ja no hi és, penso que la barreja d’abatiment i de reacció violenta amb què vaig rebre la notícia de la seva mort és molt més colpidora i molt més irreversible que la barreja semblant amb què molts de nosaltres –també ell– vam rebre la notícia de la maleïda sentència del Tribunal espanyol contra els presos polítics. No li hauria agradat, a en Josep Maria, això: sovint deia que barrejava una cosa amb una altra en els meus articles. Però mira, Uyà, ara m’ho has fet barrejar tu, malauradament. I tots els que t’hem estimat sabem quina de les dues sentències no podrem rebatre. Sort que t’hem conegut i que ens queda tot el que ens deixes.