Migranya

Tres mesos. És tot el que el meu cos ha pogut resistir sense sucumbir a un altre atac de migranya. Un trimestre que és com si m’hagués ungit un àngel miraculós. Abans no es manifestés de nou (la pesantor, la nàusea, la desgana de tot), vaig arribar a creure que tenia cura, que amb la supressió del tabac per fi remetria i, amb sort, desapareixeria. Una esperança vana. Va tornar de nit, mentre dormia (adopta maneres furtives cada vegada més), com un malestar a la boca de l’estómac que irradiava fins a les temples i s’hi incrustava amb un batec prènsil, punxant i alhora somort. No conec cap altre dolor tan perseverant. Passa una hora, una altra i una més, i encara hi és, inflexible, pulsatiu, unilateral; passa un dia, i un altre, i el tercer, i continua a dins, clavat a la carn del cervell com un càncer de desesperació. Siri Hustvedt, que fins als vint anys la va confondre amb una “grip de la panxa” descomunalment agressiva, explica que només ha aconseguit fer-hi front des de la claudicació: abans hi lluitava com si el cos estigués cometent un greu error, i ha acabat acceptant que només està a les seves mans atenuar el dolor cedint a l’obscuritat, amagada al llit. Virginia Woolf, que havia sofert també horroroses migranyes tota la vida, va acabar saltant al Tàmesi amb les butxaques plenes de rocs. Jo m’inclino més pel refugi cotonós de Siri Hustvedt: abaixo les persianes fins que no hi queda ni un llistó de llum i m’enterro dins els llençols, cargolada de costat, amb una mà just sota la templa on la ressonància va detectar-hi una “lesió puntiforme”, i l’altra encastada entre els genolls, per aplacar l’alternança de paràlisi i convulsions. El neuròleg m’ha receptat per primera vegada triptans, però ni el més potent dels fàrmacs aconsegueix reduir el cercle màgic que la meva migranya ha creat al voltant del número tres: tres dies de durada, fins a tres cops al mes, amb alguna treva de tres mesos anant bé. La mare em va veure tan dèbil l’últim cop, que va voler animar-me amb un raonament que el mal no té: “I si fos un vestigi d’aquella fissura cranial que de petita et va fer sortir sang de l’orella i tot?” L’escolto i l’estimo tant, perquè la meva diminuta lesió puntiforme ha passat com l’ombra d’una àguila per damunt dels seus cinc parts, i la mort dels seus pares i la seva germana, per damunt del seu propi malestar, del mal als peus, del braç dislocat, per damunt de qualsevol maldecap seu, ella que diu que no sap què són, això de les cefalees, que no n’ha tingut mai cap i ha hagut de consolar-nos a cegues, al pare, als dos germans grans i a mi, tota una herència de fills migranyosos que s’alliten tremolosos a les fosques, esperant la seva mà freda al front. Mira, mama, al final la migranya potser no és sinó una metàfora de l’amor.