Francesc Cabana
Quadern d’economia
La maldat de Franco
L’escriptor Eduardo Mendoza ha fet unes declaracions en les quals diu que Franco tenia la qualitat de ser ridícul. L’expressió es pròpia d’un intel·lectual que ha de dir una cosa original. A mi m’ha posat nerviós la definició. Es pot dir de Franco el que es vulgui, sempre que es comenci dient que era un assassí.
Vaig viure els trenta-set anys de franquisme a Catalunya. He cantat el Cara al sol perquè a l’escola ens obligaven a fer-ho. A l’escola em van dir que el castellà era una llengua superior, mentre que el català era una llengua inferior que tenia un poble que es deia Rascalobos –Gratallops–, mentre que ells en tenien un que tenia el meravellós nom de Medina de las Altas Torres. Després començà una nova etapa a la universitat: vaig fer i repartir fulls clandestins, vaig anar a declarar a Madrid davant del Tribunal de Orden Público i vaig córrer davant dels cavalls de la Policia Nacional.
Passo a l’economia, que és el meu tema. Vaig dedicar al franquisme a Catalunya quatre-centes pàgines en un llibre publicat fa anys. Per a Franco, Catalunya era el territori que havia allargat la guerra gràcies a la seva indústria i a una població que no veia en ell un home ridícul, sinó que podia disposar de la teva vida en qualsevol moment.
El franquisme va crear l’Instituto Industrial de Industria –INI–, amb un objectiu clar. Catalunya va quedar al marge d’aquestes inversions públiques, amb l’única excepció de l’Enher, gràcies a un enginyer lleidatà que es deia Victorià Muñoz Homs. Devem la SEAT a la FIAT italiana, ja que Franco va proposar que la fàbrica s’instal·lés a Valladolid, primer, on anirà uns anys més tard la Renault francesa–, i a Cartagena, després. Els italians refusaren les dues: la primera, perquè volien una ciutat amb façana mediterrània i la segona, perquè no tenia mà d’obra qualificada. Malgrat que Catalunya era el gran mercat de consum de petroli, va negar-li una refineria fins al 1972, i perquè es va trobar una bossa de petroli davant de Tarragona. La primera autopista va ser la que creuava el túnel de Guadarrama, des de Madrid fins a la Corunya, tot i que li van recomanar que fes la del Mediterrani. Joan March, el financer mallorquí amic de Franco, aconseguí que li concedissin la creació i el capital de Fecsa. Quan la línia aèria americana Panam demanà establir un vol regular Nova York-Lisboa-Barcelona-Niça, la resposta va ser afirmativa, sempre que hi afegissin una parada a Madrid. El projecte es va ensorrar.
Per acabar, dues anècdotes sobre la ridiculesa, per fer content Eduardo Mendoza. I sobre un dels poc catalans en el Consell de Ministres de Franco: el reusenc Josep Maria Fontana. A Tarragona, el ministre Fontana presidia una conferència d’un premi Nobel d’economia. Mentre el conferenciant donava la seva lliçó, Fontana cridà una hostessa i li agafà un pit davant de dues-centes persones; la noia saltà esporuguida. Uns mesos després, a Madrid, vaig veure Fontana a les deu del matí fent tentines pel barri de Salamanca amb una borratxera descomunal que el feia anar buscant el suport dels arbres que es trobava.
Sobre els assassinats, començaria per l’afusellament de Lluís Companys, president de la Generalitat, i el dels centenars de soldats i civils republicans, enterrats al Valle de los Caídos, ara sense les despulles del dictador.
No es pot parlar de la figura ridícula de Franco si no es diu abans que era un assassí. És possible que també s’estimés molt els animals de companyia, però els fets anecdòtics han d’anar després dels fonamentals.
Que Déu ens lliuri d’assassins com en Franco i de fets ben propers a nosaltres que m’han fet pensar.