Caiguts i aiguats

La Vall dels Caiguts podria ser el nom d’una vall geogràfica concreta, en termes purament físics. Tenim Vall de les Llebres, Vall d’Ombrencs, Vall de Cabanes, Vall de Roures, i altres existents. El topònim català més proper a “caiguts” és la Roca Caiguda, a Vilaplana, Baix Camp. El títol de “Valle de los Caídos” de què tant s’ha parlat darrerament, no fou en el seu origen només una al·lusió als morts, sinó, precisament pel mot “caídos” l’exaltació dels que van caure del bàndol dels militars revoltats des de 1936. En temps del franquisme uniformador era freqüent en els mítings i al·locucions escoltar el crit de “Caidos por Dios y por España...” al qual l’auditori responia, alçant el braç amb mà estesa: “Presentes!”.

“«Presente»” era resposta també a les llistes de noms dites en veu alta, per exemple a les files militars o a les classes. “Presente” equivalia a estic viu, soc aquí, a les vostres ordres. Singularment, doncs, els caiguts eren presents, sense ells hauria faltat quelcom a la continuació del programa franquista que sobre la marxa de la guerra s’havia anat teixint. El “Presente més present”, com que encara vivia el dictador, era Jose Antonio Primo de Rivera, que, de moment, ha quedat a la vall en qüestió. Els visitants del Valle, deixant de banda els viatgers purament curiosos, eren en gran part pelegrins que acudien a retre homenatge a la figura exalçada, i a les escales d’entrada a la basílica se sentia el crit de “Presente” amb habitual sonoritat.

Aquest que signa ha tingut el dramàtic privilegi de recordar anys d’“abans de la guerra”, de la guerra i fins avui. No ens van explicar la veritat del Valle de los Caídos, i ho vam prendre com un gest més del dictador per ser honorat en mort, gest que ningú li podia discutir. Pensem que en ple franquisme, els anys de postguerra, ja ni provàvem de fer crítica si no era en família, l’amo feia i desfeia envoltat de molts addictes.

Dels desenterrats per acompanyar-lo no n’hem sabut fins ara; per cert, als moltíssims que hi van ser portats per decret, cal afegir alguns per als quals la família, de fidelitat franquista, demanava recentment un espai per a aquell seu mort de la guerra. El Valle ha estat un mític lloc de culte al dictador, en un ambient incisiu –ciris del temple, franquisme, falangisme, catolicisme de signe extrem– com en les vegades que hem escoltat el prior del cenobi hem pogut constatar. No ha d’estranyar a ningú que la família de qui s’atorgava títols “per la gràcia de Déu”, estigués cofoia del lloc on el seu cos reposava. Un paisatge reformat operísticament, car se n’havia canviat el decorat, un conjunt “construït” per voluntat del patriarca. Que se l’hagi volgut treure de la tomba i traslladar-lo havia per força de revoltar els seus, revolta ben aprofitada per fer divulgació un cop més de la figura del besavi; de retruc, i amb escàndol d’alguns ingenus, ésser informats els súbdits de la monarquia de l’envejable posició econòmica de la família de qui fou amo d’Espanya, quaranta i tants anys després de la seva mort. I de la capacitat obstructiva dels seus descendents (i també els incondicionals partidaris), fins que un tribunal amb prou autoritat decidí que podia fer-se el trasllat.

De debò que cansa parlar tant del tema. El deixo per un altre, el dels aiguats de l’octubre. Començo imaginant un diluvi com el que va viure Noè, engolint tot el “Valle” i arrasant-ho tot: hauria estat un estalvi, un bon estalvi.

He viscut prop de trenta anys a l’Espluga de Francolí i he vist netejar la llera del riu només “després” que s’hi hagin produït plujats significatius, posem dues o tres vegades, la més dura el 1994. La torrentada d’ara, catastròfica, estava destinada fatalment a fer estropells; però el cabal d’un riu desbordat, quan s’escampa portant a la superfície només herbassar i branques, no hauria enderrocat o arrasat tant com ara, que la massa d’aigua avançava precedida d’una muntanya de troncs, canyes i pedruscall equivalent a un exèrcit furiós d’excavadores gegantines. Un avís més.