Galliners i la Maria

De Galliners ja n’he parlat alguna altra vegada, tot i que no em tocaria. És un poblet que pertany al municipi de Vilademuls, integrat dins del pla de l’Estany. Em té el cor robat perquè hi vaig viure una colla de mesos, al voltant de 1958, quan feia, de forma lliure, els estudis de batxillerat amb l’ajuda d’un mestre que, a l’estiu, venia a Lloret, i la resta de l’any, tenia la plaça a Galliners. El poble s’ha anat buidant. La gent gran ha desaparegut i els joves han marxat cap a Banyoles o a altres poblacions amb més futur. Els caps de setmana recobra vida amb la presència d’estadants de segona residència. De tant en tant, quan hi passo a la vora, sento la temptació d’entrar-hi. Em fa tristesa. No hi trobes ningú, i menys encara, dels coneguts. Urbanísticament, però, està molt més agençat. Les notícies de Galliners m’arribaven, ara, a través de la Maria Guixeras i família, uns marxants que en son fills i que venen a parar a Lloret els dimarts. M’hi va quedar una bona relació més que per raons comercials perquè, en aquells temps de la meva estada allà, es van brindar a traslladar setmanalment amb la seva camioneta, algun paquet, amunt i avall, de Galliners a Lloret i viceversa. Així mantenia el contacte amb els meus pares. Ho recordo amb agraïment. Eren els temps encara de la mestressa de la casa, la Ció. Els fills, la Maria, l’Emília i en Joan (el ferrer), eren joves. Diria que la Maria tot just festejava amb en Niceto. Tinc present haver compartit amb les dues noies i altres familiars, tant d’elles com del mestre a casa del qual jo estava, la confecció d’una catifa de flors, per Corpus, a la plaça, seguint els suggeriments del rector Mn. Joan Compte. Els dies de festa, el ball es feia amb tocadiscs en una sala allargada que ells tenien en un carreró, darrere la botiga, la façana de la qual donava a la plaça principal. La botiga era d’aquelles de poble, entranyables, on trobaves de tot. La Maria era enèrgica, decidida. Fins fa poc, la seva presència a la parada del mercat es notava. Em va sobtar llegir en aquest diari l’esquela de la seva defunció als 87 anys, el passat 31 d’octubre. Vaig tornar, evidentment, a Galliners. Era un deute moral. A l’església no s’hi cabia i a tots els carrers hi havia cotxes de gent que s’hi va acostar. Tanta gent en un poble on, habitualment, n’hi ha tan poca. Era l’homenatge, és clar, a la marxanta, a la botiguera, a “la Maria de Galliners”, una bona persona com la majoria de les que recordo d’aquell poblet senzill però per mi inoblidable.