Un Abascal sense barba

Les posicions del catalanisme han evolucionat molt els darrers deu anys. El 2009 CiU governava a Catalunya amb el PP com a soci parlamentari. I aquest 2019, consellers del PDeCAT empresonats per l’Estat feien discursos plens de fermesa i compromís amb la llibertat i la independència del país durant un judici sumaríssim contra ells, mentre el president Puigdemont manté viva a l’exili la legitimitat de la ruptura democràtica amb l’Estat espanyol. Fa 10 anys ERC es llepava les ferides electorals del darrer tripartit, i avui es troba en condicions de ser la força més votada a Catalunya, per segon cop consecutiu, en unes eleccions generals. La CUP movia el 2009 la seva aposta rupturista en municipis i carrers, al marge de les institucions, i avui són un actor consolidat i imprescindible en la política catalana. En 10 anys el catalanisme ha fet un salt que es podria resumir en la construcció d’un nou paradigma i un nou horitzó nacional per a la societat catalana, després de comprovar l’esgotament del règim autonòmic i els seus límits, col·lapsats amb la sentència de l’Estatut i l’agressivitat desfermada des de la dreta espanyola durant aquell període.

Els rivals del catalanisme van menystenir aquest canvi, el van ridiculitzar, no se’l van creure: van dir que era una deriva, que era un Matrix irreal allunyat del conjunt de la societat, que era infantilisme polític i alhora una amenaça greu i irresponsable que cal combatre amb força i presó.

I aquí hi ha hagut un altre gran salt. Un canvi encara més ràpid, enorme i significatiu: el de l’espanyolisme democràtic, representat a l’Estat pel PSOE, que ha posat fi a la retòrica federalista i oberta a un referèndum pactat que encara tenia el PSC fa pocs anys. Pedro Sánchez ha passat de defensar que Catalunya és una nació, a presentar-se a les eleccions de diumenge amb la desesperada promesa de portar Puigdemont davant de la justícia espanyola, amenaçant Bèlgica amb represàlies i saltant-se qualsevol respecte a la divisió de poders i a la neutralitat davant dels tràmits de la justícia. De clamar pel diàleg, a cantar Puigdemont a prisión en els debats electorals. D’un possible estadista de progrés, a un Abascal sense barba, buscant a la desesperada el vot de l’Espanya ferida i venjativa. Vet aquí una deriva realment trista i irresponsable.