Visca el català imperfecte

No és estrany que, davant un debat de candidats que arriba a fer sentir vergonya aliena, l’espectador acabi parant atenció en el pentinat d’una candidata, la camisa d’un cap de llista o les sabates de qui passa per allà. També hi ha, i les xarxes socials en són un bon reflex, qui aprofita la vetllada per analitzar el nivell de català dels ponents. Que si no fa la s prou sonora, que si la ò no la pronuncia prou oberta, que si s’ha menjat un pronom feble, que si això és un castellanisme... i fins i tot que si la infanta Elionor el parla millor que alguns d’ells, com si la nena fos ara un exemple a seguir. Moltes de les persones que es van introduir en la llengua catalana a una edat avançada i que són fruit dels primers anys de la immersió lingüística la van aprendre amb professors que l’assimilaven en paral·lel a l’alumnat i en un entorn cent per cent castellanoparlant. Hi havia mestres que, de cada deu paraules que deien, quatre podien ser incorrectes. Molts d’aquests alumnes són les generacions que ara es relacionen en castellà amb els seus pares i en català i de forma natural amb els seus fills i amics, malgrat que alguna è la pronunciïn més tancada del que tocaria. Els que critiquen la parla imperfecta de Rufián, d’Arrimadas o de qualsevol altre farien bé de preguntar-se si l’ús social de la llengua no estaria tocat de mort sense ells i sense gent com ells. Renunciar al català correcte, mai, però sí convidar a la reflexió els que es pensen que criticant qui no ha assolit un nivell de perfecció fan un favor a la llengua i al país.