D’on venim i on som...

El juliol del 2010 va tenir lloc la manifestació contra la sentència del TC sobre l’Estatut del 2006 que va posar la independència al mig de la vida política. Entusiasmat amb aquell moment, vaig escriure a Eva Serra: “Avui hem fet història, i això ningú no ens ho pot arrabassar: ens hem vist les cares, sabem quants som, quants podem ser, i el poder de què disposem. Fem el que fem políticament, els que ara detenen el poder ja no podran continuar com si res no hagués passat. Diguin el que diguin de cara a la galeria, saben que no podran anar a les pròximes eleccions com si l’Estatut encara fos vigent, perquè no és viu en la consciència del poble que avui ha sortit al carrer. I aquest poble no els consentirà que el cridin a les urnes amb una nova enganyifa pactista: que prenguin nota els Mas i cia. i els Puigcercós i cia, perquè el PSC, a partir d’avui, és un cadàver que hem enterrat: que vagin, doncs, amb compte, els Mas i cia. i els Puigcercós i cia, perquè els pròxims cadàvers encara podrien ser ells. El país pot viure amb dirigents mediocres, però no amb parlaments fantasmes; el poble pot tolerar el sofriment, però no la mentida. I ara ja no és temps de fantasmes ni de mentides. La vida i la veritat s’han ajuntat al carrer i han dit que comença una etapa històrica: els llibres ho recolliran, però cal que nosaltres ho proclamem ben alt des d’ara mateix.”

I la historiadora i activista em va respondre amb aquesta nota visionària:

“Efectivament, una jornada històrica i gens improvisada. Pensa en la campanya del no a l’Estatut. Tothom va trobar feble un 20% de no, a més dels vots en blanc, les abstencions i els vots nuls. I aquest 20% de no ja el vaig trobar molt important. Després la manifestació de la PDD del 2006. Després la consulta d’Arenys de Munt i les que han vingut darrere. Des de la manifestació del 2006, mai no s’ha parat. La manifestació de les infraestructures, la de l’acte de sobirania, la del 12 de juny d’enguany, que va ser més massiva del que s’ha dit (de la plaça Urquinaona fins al port, tota la Via Laietana plena, i això que els mitjans de comunicació no en van dir res abans, i que va ser important perquè va portar els pobles de les consultes a Barcelona). Cap mitjà de comunicació no en va dir res, abans, i després no la van poder silenciar del tot. Les consultes són importantíssimes. Han deixat un territori més o menys organitzat, que ha facilitat l’organització dels autocars. No ha calgut improvisar l’anada a Barcelona de la gent, perquè aquesta ha quedat organitzada, sobretot en els llocs on hi ha hagut consultes. Un exemple: els gironins són els més repatanis a venir a Barcelona. Doncs han organitzat autocars tant el 12 de juny com ahir. Òmnium no ha fet res més que aprofitar una feina de, com a mínim, cinc anys de l’independentisme, perquè el cert és que la dinàmica comença amb el no a l’Estatut i, després, l’Estat espanyol i la classe política catalana ens han ajudat prou.”

“L’independentisme ha aprofitat l’ocasió i ha fet camí políticament. D’això en sap: és a dir, resistir i combatre, del que no en sap és de forjar lideratges. Efectivament, espero que el PSC hagi cavat la seva tomba, però el temor a una resurrecció al cap de tres dies també és fort. Quina alegria tindria que els Quim Nadal, els Castells, les Tura (és a dir, els que representen ser els bons) es trobessin dins d’unes arenes movedisses de les quals no poguessin sortir. Els tinc tanta o més aversió que al mateix Montilla, a l’Iceta, al Zaragoza (que ha desaparegut), o a la Manuela de Madre. Tampoc no voldria unMas-Duran sense pedres a la sabata. Ens calen uns parlamentaris disposats a trencar-se la cara al Parlament i una assemblea popular organitzada al carrer. Ens cal un canvi de la composició política del Parlament per donar sortida política a un fet que ja em sembla prou important.”

“Considero que la PDD ha triomfat. Només cal veure que el seu Dret a Decidir ja se l’ha fet propi tothom (Òmnium, que es va negar a participar a la manifestació de l’any 2006 i a totes les altres). Ara, un cop  valorat positivament que el lema del 2006 hagi fet un llarg recorregut, cal començar a girar full cap a una nova embranzida i uns lemes més al dia. Cal evitar que uns ens tornin a entretenir amb la IP (ERC) i els altres amb el concert econòmic (CiU). Cal un full de ruta que no sigui un nou parany.”

El novembre del 2011 es van celebrar eleccions generals a Espanya: el fantasma de la independència va ser ignorat pels partits que s’hi presentaven. Dimarts passat, a TV3, la independència va ser un tàvec ben eixordador...