L’avi de Joan Comorera

Passen coses sorprenents. Un cop recuperat de l’entrebanc de salut que m’ha mantingut uns dies a l’hospital, recupero la rutina diària anant a la terrassa del bar a prendre un cafè, parar el sol –ha refrescat– i llegir el diari, quan se m’acosta un senyor que em diu: “No ens coneixem; soc el que subministrava la llenya al seu amic Jaume.” El meu amic Jaume, mort farà aviat tres anys, tenia a casa una llar de foc magnífica. Algun cop m’havia comentat que qui li servia la llenya que l’alimentava era un home trempat de bona conversa. Ara el tenia al davant. “Sempre porto al cotxe un llibre que li vull deixar, no donar.” Aquest home deu ser de Premià de Mar, que és on vivia en Jaume. Potser de Vilassar de Dalt. Els dos pobles són pròxims a Mataró, però la possibilitat de trobar-nos ell i jo és remota. ¿I porta sempre al cotxe un llibre per deixar-me si la coincidència es produeix? “El tinc al pàrquing, el vaig a buscar.” És un llibre de Joan Comorera, l’històric dirigent del PSUC, del qual no havia sentit parlar mai. Es titula L’Avi, llibre de l’escola i de la llar. Conté il·lustracions de Miquel Utrillo. L’edició és del 1935. Ventura Gassol signa el pròleg. Llibre i pròleg van ser escrits a la presó on van anar a parar tots els membres del govern de Lluís Companys quan la Generalitat va ser suspesa durant la República. “Li deixo el meu nom i telèfon; quan l’hagi llegit, em truca i l’hi passaré a buscar.” Vaig ocupar la tarda llegint-lo, ja pot passar. En Jordi i la Nuri són dos adolescents. El que no aprenen a l’escola que ha patrocinat la Generalitat queda completat pels ensenyaments del seu avi. Són contes republicans com els de Josep M. Folch i Torres, però més proletaris. L’educació ens salvarà. Fe cega en la formació dels nens. Un any després de publicat el llibre va esclatar la guerra. ¿Hi va anar en Jordi, un moment o altre? Què devien pensar ell i la Nuri de la barbàrie? ¿Que no havien anat a escola, que no tenien un avi, els responsables de la conflagració fratricida?

Enllestit el llibre, al vespre vaig mirar el debat electoral de TV3. Aquests senyors i senyores han anat a bones escoles. Molts han passat per la universitat. Han optat per la noble professió de polítics. Amb aquests antecedents, tant els costa discernir entre un problema polític d’un de policial? I els altres: han de repetir sempre el mateix temari que ens té encallats? La lletra no els entra ni amb sang, mètode descartat per Joan Comorera.

La història de Comorera és sabuda. Després de la guerra es va exiliar. Va intentar recompondre el PSUC. Els seus companys de partit el van repudiar i expulsar ignominiosament. Va tornar. Va ser detingut. Morí al penal de Burgos el 1958. Entre els que l’havien repudiat es trobava la pròpia filla.