Il·lusos enterradors

Ara que demà passat tenim eleccions d’aquestes que en diuen generals, potser convindria fer una mica de memòria. Fa gairebé vint anys, en les votacions del març del 2000 per al Congrés, l’independentisme català va obtenir-hi un sol diputat. Era el ripollès Puigcercós, que me l’imagino sol com un mussol pujant i baixant la Carrera de San Jerónimo amb una carpeta sota el braç. Aproximadament una dècada després, als comicis del 2011, n’hi havia tot just tres, d’independentistes, a la cambra baixa de les Corts de Madrid. Saltant els anys més o menys de deu en deu, el 28 d’abril passat l’estat de la qüestió ja havia canviat prou: per primera vegada una formació política independentista guanyava les votacions estatals a Catalunya, quedant com a primera força en tres de les quatre circumscripcions catalanes i un total de 22 dels diputats escollits van ser-ho amb un programa que incloïa la independència. Per a aquest diumenge, les enquestes ens indiquen que encara es podria anar més enllà. La presència de tres llistes independentistes d’espectres ideològics diferents podria permetre la incorporació de nous votants i possibilitar l’obtenció d’una majoria absoluta independentista en el total dels diputats catalans. Alhora, sembla que es podria repetir l’escenari de l’abril passat, i ERC quedaria en la primera posició de les urnes catalanes. Entre l’abril i el novembre: un govern espanyol evidenciant la seva intransigència davant d’un independentisme majoritari que li allargava la mà per dialogar i arribar a acords, una sentència vergonyosa contra uns líders polítics pacífics, unes protestes indignades al carrer. No sé si esperaven que la sentència tingués alguna utilitat, però després de repartir un centenar d’anys de presó com qui no vol la cosa –amb els tretze d’Oriol Junqueras al capdavant com a capitost de les urnes i les paperetes–, res fa pensar que l’Estat pugui tancar la carpeta del nostre assumpte. Potser és que no acaba de funcionar això de la duresa.