El problema espanyol

Sánchez acaba de publicar en la premsa internacional un article intentant demostrar que l’independentisme és un problema europeu. I ho ha fet davant la creixent percepció internacional que el problema és Espanya. Espanya s’està convertint en un perillós focus de desestabilització europea. Encara ressonen els arguments sostinguts per polítics o per la premsa de la Xina, Turquia o Rússia recriminant a la Unió Europea la seva duresa davant de les seves vulneracions de drets humans, mentre calla davant les mateixes vulneracions que s’estan produint a Espanya.

És d’aquesta setmana el decret que permet al govern de Madrid clausurar webs en funció de potencials desordres públics. Malgrat antigues promeses electorals continua vigent la llei mordassa que permet il·legalitzar partits polítics que pretenen qüestionar el model d’estat únic per passar a diversos estats independents o confederats. Una llei, però, que permet que en nom de la Constitució es proposin mesures anticonstitucionals com suprimir les autonomies o els drets de les llengües no castellanes. Espanya és un focus de podridura de la democràcia europea quan, encara ara, és l’únic estat que no ha passat factura, ni que fos moral, amb la dictadura que va patir. El xou de l’exhumació de Franco, que va acabar essent un acte de propaganda feixista, només és una cortina de fum que amaga la permanència de desenes de milers de persones enterrades sense dignitat i permet que es pugui continuar fent apologia del franquisme per part de partits amb representació parlamentària i que siguin legals els partits com la Falange que van ser els impulsors del cop d’estat del 1936.

Espanya és un perill d’implosió social en un marc dels més injustos d’Europa. On les distàncies entre els més rics i els més pobres són les més altes d’Europa, però sense ascensor social que poden tenir alguns països anglosaxons homologables en piràmide social. L’únic país d’Europa on ha estat bàsicament el sector públic qui ha rescatat els grans bancs; i on no queda cap d’ells que no hagi estat implicat en casos de delictes que una justícia sotmesa al dictat de la casta oligàrquica i financera ha pogut sobreseure. Encara recordem les estafes als clients de La Caixa, els embolics del BBVA amb les clavegueres de l’Estat i el cas de frau gegantí del qual tot Europa parla, menys Espanya, dels Botín del Santander.

La patinada de Sánchez atribuint-se l’autoritat de la fiscalia, no ha estat criticada pels partits postfranquistes i per la mateixa judicatura per falsa, sinó per transparent. No cal que el govern dicti la línia inquisitorial que han de seguir els fiscals i els jutges dels alts tribunals, només amb un “A por ellos” dictat pel rei, a instàncies de la mateixa cúpula del deep estate, n’hi ha prou. La col·lusió d’interessos corporatius de les cúpules policial, judicial, burocràtica, econòmica i mediàtica és tan gran que no cal que ningú rebi instruccions de cap govern. Molts cops, els governs espanyols són un destil·lat d’aquest casta de poder extractiu que mana Espanya.

Per això, quan els interessos estan tan compactats, proliferen casos de corrupció que només esporàdicament són sancionats. Són recents les exoneracions de guàrdia civils pels casos de les morts de Tarajal, els casos de narcotràfic com l’operació Rosado, o de l’operació Carioca de proxenetisme a gran escala... Afegim-hi el més recent cas de corrupció judicial destapat a la Comunitat de Madrid on l’empresa Indra pagava prestacions per suposats assessoraments a 35 càrrecs dels tribunals madrilenys a compte de l’autonomia. D’altra banda, la prevaricació, com estem veient un dia rere l’altre en el conflicte català, és un modus vivendi per tot l’aparell central de l’Estat que abusa de les pròpies lleis, sabent-ho.

Per què, doncs, el procés independentista català els treu de polleguera? Perquè en reclamar drets i llibertats homologables amb els països més avançats d’Europa s’ha posat en evidència el component franquista bàsic d’aquest estat, el seu nivell de corrupció i ineficiència, i el seu grau de debilitat estructural que pel seu pes demogràfic i posició territorial esdevé un flanc absolutament feble de la Unió Europea. Només la desconstrucció pactada d’aquest monstre històric pot donar estabilitat a la frontera sud europea. Només amb la transformació del Mediterrani nord en un nou Bàltic de nacions emancipades i amb sòlides democràcies socials, Europa podrà recuperar la tranquil·litat. En cas contrari, l’avenç de les dictadures anirà en direcció nord seguint els vents càlids nord-africans.