Notes sobre la sentència

Sobre ella m’agradaria comentar, amb rigor tècnic, però amb afany de comprensió i divulgació, el que els valencians en diuen “moments de traca i mocador”, o sigui particulars d’aquesta esgarriada i tendenciosa sentència en què l’apagada del bon sentit jurídic i d’una mínima equanimitat es fa més palesa.

D’entrada, és obligada la referència a unes línies d’aquesta infausta sentència de molt alta expressivitat. En elles, es compleix a la perfecció el paradigma del que s’anomena estratègia anticipatòria, (o en terminologia psicoanalítica “angoixa anticipatòria”), condensada en la castellana dita de “colocar la venda antes que la herida”. Aquesta estratègia no es registra només en el paràgraf que tot seguit transcriuré, sinó també en altres que no arriben, però, a la significació del que s’esmenta, quan el Tribunal diu de les defenses que articulen “una estrategia de demonización de la Sala Segunda. Ésta ha sido presentada una y otra vez, no como un órgano jurisdiccional, sinó como un grupo de siete funcionarios dispuestos a ejercer la venganza del Estado por el proceso secesionista. Esta idea ha estado presente hasta el último momento del desarrollo del plenario, en el que algunos acusados siguieron presentándose como víctimas de un proceso político, sin que faltara quien consideró que su enjuiciamiento sólo se explicava por su nombre y apellidos. [...] La recusación de los integrantes de la Sala se ha convertido, por tanto, en una rutina que, de manera contumaz, ha sido empleada como instrumento de deslegitimación del TS. El ejercicio del legítimo derecho a la recusación de los integrantes de un Tribunal como medio para garantizar un proceso justo ha dejado paso a una recusación concebida para laminar, mediante la insistencia, la credibilidad pública del Tribunal. [...] El desarrollo de este juicio [...] ha sido contumazmente presentado como un tedioso y prescindible trámite para llegar al TEDH, única instancia capaz de desahacer la injustícia de nuestra sentencia.”

Mai m’havia trobat amb una sentència –i en porto moltes i moltes de vistes– amb tantes línies dedicades al que podríem qualificar “d’autodefensa” del mateix tribunal. Perquè el que ha de fer una sentència presentable és resoldre el litigi sense incursions cap a confins manifestament sobrers, més pròpies de l’anomenat “derecho al pataleo”, que d’un “obiter dicta” pròpiament dit (és a dir, d’un comentari, de contingut jurídic, no resolutori del plet, però que es considera d’adient introducció en la sentència). Per què em ve al cap, doncs, el clàssic apotegma de “excusatio non petita, acusatio manifesta”?