Tot està per fer

Avui fa setze anys de la mort de Miquel Martí i Pol, una de les veus més importants de la poesia catalana del segle XX. Enguany el poeta compliria noranta anys. S’escau que la fundació que porta el seu nom, amb seu a Roda de Ter, ha organitzat tot un seguit de jornades durant el mes de novembre en diferents espais (Teatre Eliseu de Roda, Jazz Cava i Casino de Vic, església de Tavèrnoles, El tros del Celler Vall Llach a Barcelona...).

Ahir mateix assistíem a un homenatge al poeta en aquest setzè aniversari. Poc després es van lliurar els premis literaris, artístics i pedagògics que promou la fundació. Vaig tenir la sensació que la successió d’aquests dos esdeveniments de naturalesa tan diferent obeïa a la idea de “la mort és un estímul de vida” que apareix en els volums de la biografia de Martí i Pol escrita per Ignasi Pujades, gestada i publicada al llarg d’unes quantes dècades. Coincideix, a més, que s’acaba de publicar una altra biografia breu, Somiar el demà (Sembra Llibres), d’Hèctor Serra. Encara no he tingut temps de llegir-la, però me n’han parlat bé. El fet que el llibre tingui un to àgil, gens acadèmic, i que estigui escrit per un jove periodista i poeta pot ajudar a reivindicar el lideratge de Martí i Pol com a referent entre les noves generacions.

La seva veu és més vigent que mai, no tan sols pel compromís social i polític i la lluita col·lectiva nacional que amaren alguns dels poemaris insígnia com L’arrel i l’escorça o L’àmbit de tots els àmbits, sinó pel conjunt de la seva obra. Ell sempre es va posicionar a favor dels drets nacionals, els drets que ara ens volen conculcar. Els seus poemes traspassen les barreres intel·lectuals i connecten amb un sentit profund de la vida, alhora tenyit de solidaritat i de reivindicació. Recordo haver quedat enlluernada quan vaig llegir per primer cop Amb vidres a la sang, un poemari que precedeix uns anys que van donar molts fruits, des de Vint-i-set poemes en tres temps a Estimada Marta, un dels llibres més venuts de la poesia catalana. Més endavant es van anar succeint períodes creatius amb obres molt destacables, entre les quals, El llibre d’absències, Un hivern plàcid, Després de tot (premi internacional de poesia Laureà Mela, 2002), Suite de Parlavà... La producció poètica –també la narrativa– de Martí i Pol és de gran qualitat i sobta per la facilitat amb què impacta en el lector, justament perquè els seus versos traspuen una simplicitat profunda.

Abans d’escriure aquest article, l’he tornat a veure, assegut a tocar d’una finestra oberta al riu Ter, escrivint amb la màquina elèctrica. M’he rellegit algunes de les cartes que ens vam enviar durant els anys noranta. En una d’elles diu: “T’envio el meu últim llibre. No te’n vull dir gran cosa, perquè el puguis llegir amb més llibertat. Només voldria remarcar-te que el títol no és gens gratuït. De vegades no hi ha lluna, ni sol, ni quasi estrelles.” Tanmateix, ell sempre va creure en la poesia i va saber enfrontar tots els revessos de la vida amb una dignitat admirable.