Precursor de Vox

Pedro Sánchez té dues opcions, mantenir-se dretanitzat en la radicalitat ultraespanyolista o bé tornar al seu discurs d’acceptació que Catalunya és “una nació dins d’una altra nació”, que és com ho veia abans de tocar poder. Per a un home sense principis, no deu ser tan difícil tornar-los a canviar.

Pablo Casado també té dues opcions, permetre la investidura de Sánchez, que de facto convertiria Vox en líder de l’oposició a l’hora de defensar la sacrosanta unitat d’Espanya, o bé repetir l’operació de Ciutadans, el no és no, que ja hem vist com ha acabat per a Albert Rivera i que llançaria Sánchez als braços de l’independentisme. Uuuuuuh (onomatopeia de fantasma). En els dos escenaris, guanya Vox, que ja fa temps que ha arrossegat la resta de dretes al seu discurs incendiari (per exemple, a l’Assemblea de Madrid). A Múrcia, els feixistes han fet el sorpasso al PP i a Andalusia, gairebé (només els separen 7.000 vots). Sense ànim de donar-los idees, el més racional per part de Casado seria desbloquejar la investidura però no la legislatura, de manera que el PSOE es desgastés a l’hora de negociar un pressupost, i intentar forçar que sigui curta.

Albert Rivera no té cap opció. L’odi l’ha consumit. La desfeta de Ciutadans era qüestió de temps. És un partit circumstancial, un precursor de Vox, sense implantació real, similar a UPyD. L’ambició de Rivera se l’ha empassat. Volia desbancar el PP i se n’ha hagut de anar cap a casa. Si s’hagués abstingut, com li demanaven els poders a l’ombra, ara encara seria viu políticament. Ara bé, el fracàs de Rivera és el mateix fracàs d’Inés Arrimadas. Ella també hauria de deixar-ho córrer. Han fet campanya plegats, són la mateixa cosa. És possible que existeixi un espai de centre a Espanya, però clarament no l’ocupa ni el representa, ni de bon tros, Ciutadans, que de moderat en té el que Vox té de demòcrata. A Lorena Roldán li han deixat a Catalunya un panorama maco perquè sí.