General Cable

Tots els expedients de regulació són dolorosos quan, en comptes de números, recordem que són persones i famílies les afectades. Deixeu-me que aprofiti aquestes línies per plorar per l’ERO de General Cable, amb planta al meu poble, Montcada i Reixac. No és només que m’hi senti identificada, és que mon pare hi va treballar durant més de 40 anys i jo no li vaig conèixer altra feina que la de deixar-se la pell a General Cable.

De petita, quan marxava d’excursió i l’autocar tirava carretera nacional amunt, el pare em saludava des de la finestra que menava al que ara és una autovia. Encara ara, quan hi passo, la miro amb enyorança. Els dissabtes que treballava i m’hi duia eren per mi festa major. Ell feia feina d’oficina però sempre li demanava baixar a fàbrica: encara ara sembla que senti l’olor de benzina i d’oli, de cautxú recremat i fumera. Se’m presentava com un lloc perillós i fred, amb treballadors poc menys bruts que miners i tan grans com ossos, però afables quan m’ensenyaven la gatada acabada de parir dels gats que rondaven per la planta. Així els veia jo. I així me’ls imagino a tots encara.

En diuen capitalisme quan el que volen dir és cobdícia empresarial. Prysmian vol tancar les plantes de General Cable a Montcada i Reixac i Manlleu no perquè no siguin rendibles, sinó perquè busca concentrar-se i guanyar quota de mercat, a costa de sacrificar centenars de famílies que, com mon pare, s’hi estan deixant la pell.