Frankenstein a Catalunya

Uns quants dies després de consumar-se les eleccions, amb la sang més freda i algunes dades suplementàries, ja podem dir que mai com ara des de la transició l’exercici de democràcia havia abocat els seus titulars a un abisme d’aquesta dimensió. El criticat bipartidisme tenia quelcom de tranquil per conegut, de previsible i harmònic. Ara, tot i que es diu sovint que el poble no s’equivoca, la història ens ha demostrat, com ja ha succeït més d’un cop en el passat d’aquest poble i d’altres, la fal·làcia de l’afirmació, excepte si som dels que creuen que sols arriba la llum després de la tenebra.

És cert que els tres partits incapaços d’arribar a acords, quan per l’aritmètica i la impossibilitat d’alternatives hi estaven cridats, han estat castigats per les urnes, però el més castigat, en proporció a la seva irresponsabilitat o per altres qüestions, ha estat Ciutadans. S’atribueix la desfeta del partit a la supèrbia de Rivera volent substituir el PP, però és en tot cas una supèrbia antiga, i també mala fe disfressada de centrisme, amb ideòlegs socialistes per a votants “peperos”, amb una ambivalència ideològica vestida de fre a l’independentisme que va ser capaç de seduir fins i tot votants conservadors de biaix catalanista.

Tots ells han marxat, segurament per raons ben diverses. Més de mig milió dels vots perduts pel partit taronja han tornat al PP, que a la vegada ha vist com n’hi fugien força cap a Vox (els d’un perfil tan nacional com catòlic que ara han trobat el seu veritable aixopluc). També alguns centenars de milers de vots han anat de Ciutadans a Vox (són els que en el seu dia van marxar del PP per la mateixa raó que ara els reuneix a Vox), i en canvi, sols uns 300.000 han passat des de Ciutadans al PSOE, a despit dels Carreras o Nart, originaris de partits d’esquerres).

La pregunta és si aquesta diàspora tan heterogènia justifica l’autodefinició dels de Rivera com un partit de centre. Perquè a tot l’anterior s’hi ha d’afegir una altra dada: la major part dels votants de Ciutadans s’ha abstingut de votar. I de tots els territoris d’Espanya, aquell on pot quedar més clar perquè antics votants de Ciutadans s’han quedat a casa el passat dia 10 de novembre és Catalunya.

Catalunya és, juntament amb el País Basc, tot i que per raons afortunadament diverses, la major anomalia espanyola en el comportament electoral, justificant així l’anomenat “fet diferencial”. Sempre ho ha estat, però ara encara ho és més, tant perquè no sols ho sigui en les eleccions autonòmiques, pensades per a la singularitat, sinó també en les generals. S’ha acabat el vot dual, es diu, i la demostració és que ERC (ERC i no Junts per Catalunya) ha estat el partit guanyador, ni que sigui perdent alguna ploma pel seu “gir estatista” des del 28 d’abril. Tampoc és menor el fet que l’independentisme més arrauxat, ja sigui el de mena (CUP) o bé el sobrevingut (JxCat), hagin vist incrementades les seves simpaties, fent així sospitar que el temps del seny encara es farà esperar.

Però alguna cosa més ha passat a Catalunya, perquè tot i que el Cs que obtingué cinc diputats el 28 d’abril n’ha retingut sols dos, no són exclusivament els seus tres menys el que augmenten el PP (1) i Vox (2), que entre ells també han fet transvasament de vot. L’abstenció ha colpit també el partit de Rivera a Catalunya. Alguns ja havien marxat al PSC en les últimes eleccions, ajudant a la recuperació d’un partit que estava a l’UVI amb respiració assistida, tot i que en aquestes últimes també hi ha perdut uns quants adeptes.  Els que ara no han anat a votar qui són? Si a Catalunya una part del votant taronja s’ha quedat a casa, potser és perquè ha descobert que no el podia representar. Que una cosa és no combregar amb l’independentisme i una altra ben diferent acceptar que per guanyar a Espanya s’hagi de fer el que el PP ha emprat des de sempre: cops aquí per treure vots allà, un allà que en algunes capitals de província, per efecte de la llei electoral, pot donar vots decisius. Perquè hi ha també un antic votant de Ciutadans, comptat en les anteriors enquestes com a provinent de Convergència, que molt més fàcilment ha hagut de quedar-se a casa en aquesta ocasió. En aquestes eleccions de trinxera i polarització, entre la nàusea de votar qui justifica un 155 que no avala el TC i la por d’enfortir els esbojarrats que ara tallen carreteres o n’hi riuen la gràcia, el votant de centredreta catalanista no pot votar el PSC. I s’ha quedat a casa.

Després de tot aquest dibuix, bé podríem dir que Ciutadans, el partit ara per ara més votat dels que s’asseuen al Parlament, un cop desmembrat en aquestes eleccions generals, era veritablement Frankenstein a Catalunya.