Franco tenia DNI català

El Museu Casa de la Moneda dedica una exposició als 75 anys del DNI. Ara que el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, persegueix la República digital catalana per blindar el DNI que nos dimos entre todos, el poc visitat museu de la Fábrica de Moneda y Timbre recrea com neix l’invent franquista d’identificar el ciutadà amb un carnet i un número. I sí, efectivament, Franco, amb la immodèstia que acostumen a tenir els dictadors, es va reservar per a ell el número 1 del primer DNI creat per decret el 2 de març del 1944. El concurs públic que va fer el règim oferia 30.000 pessetes al guanyador i l’encàrrec el va guanyar la catalana Rieusset. El BOE del 29 de novembre del 1946 publica que l’elegit és Don Aquilino Rieusset Planchón per l’atenció prestada als materials que blinden la inalterabilitat del carnet de fotografia i empremta dactilar. Però no és fins al 1951 que s’expedeix el primer DNI i arrenca el tripijoc de la numeració. L’1 per a Franco, el 2 i següents per a la seva família, el 10 seria el del futur príncep Joan Carles, l’11 el de l’ara reina emèrita Sofia, el 12 el d’Elena de Borbó i el 13... El 13 és anul·lat per sempre per superstició. La numeració salta llavors al 100, i fins al 158 hi havia escollits del cercle del dictador, però amb vets: no en va reservar cap a Serrano Suñer ni als germans i, en canvi, va reservar un número d’elit a Carrero Blanco. Les joies de l’exposició són els DNI de Simón Garnica Gómez i de José Menéndez Rocamora, dos desconeguts que ho deixen de ser quan s’aprecia que sota dues perruques diferents s’hi amaga el mateix Santiago Carrillo. Són obra de Domingo Malagón, el geni del Partit Comunista que excel·lia en les falsificacions. El seu art era lloat per Jorge Semprún i per Miguel Núñez, que un dia va suar quan un guàrdia civil li va exigir la documentació en un vagó. Quan li va entregar el carnet falsificat, l’agent el va enarborar i el va exhibir als altres viatgers com a exemple d’anar ben documentat per la vida.