El groc de Van Gogh

Si Monet seria blau, Van Gogh se’ns apareix groc. La seva pàtina groguenca és una picada d’ullet a la llum i la claror que ell valorava tant en la Bíblia. Perquè estem davant d’un creient que pintava. Un cristià que s’hauria d’ensenyar més a les facultats de teologia i també a les d’art, explicitant què el movia a pintar com ho feia.

La fe de Vincent Van Gogh (1853-1890) és un aspecte poc estudiat, quan és una clau de lectura imprescindible per entendre aquest autor. A la revista Catalunya Franciscana es citen unes conferències sobre Vincent can Gogh i la seva espiritualitat que va impartir el pintor de l’Escola d’Olot Miquel Oliveras. Van Gogh, que va morir jove, va viure sempre pobre i tenia una autèntica devoció pels escrits bíblics i un desig d’infinit enorme. La pobresa aguditza la productivitat (pensem en Dostoievski, sempre endeutat i per tant sempre escrivint més per guanyar-se la vida). De fet Van Gogh té gairebé mil cartes escrites, 1.600 dibuixos, 148 aquarel·les i 900 quadres a l’oli. Van Gogh té mala premsa, ha passat a la història marcat per la malaltia mental. Cal rellegir la seva obra no només des del prisma de l’alcohol.

És universalment reconegut que Les confessions de sant Agustí són tot un tractat teològic, però les cartes de Van Gogh també ho són i no es coneixen tant com els seus quadres, que s’han popularitzat fins a arribar a omplir centenars de pisos d’estudiants gràcies als pòsters i a les reproduccions. Ell veia en la natura i en la fe una “intel·ligència” semblant, tot i que s’adonava que mentre moltes persones reconeixen un valor a la natura, no totes compartien un sentiment religiós. I és en les seves cartes on fa palès que el motor que el manté enèrgic no és l’ego sinó la fe.

Van Gogh va dedicar anys a llegir la Bíblia mentre anava pintant quadres amb els quals omplia les parets de la seva habitació. Podríem definir-lo com obsedit per les paràboles bíbliques, que llegia, rellegia i aprenia de memòria. Era culte, i parlava quatre idiomes, tot i que en els estudis de teologia va fracassar. No acabava de veure la relació entre la doctrina i l’ajuda efectiva a les persones necessitades. Es sentia frare i pintor al mateix temps, i reconeixia que aquesta doble identitat era la que el mantenia sa mentalment. Combrego amb la seva intuïció: “M’inclino a pensar que la millor manera de conèixer Déu és estimar. Quan estimes un amic, quan estimes alguna cosa, prens un camí que et durà a conèixer-lo millor, sobretot si estimes amb una simpatia interna, elevada i seriosa.” Van Gogh pensava, a més, que si algú estimava per exemple Rembrandt profundament, arribaria a conèixer que hi ha un Déu, i hi creuria.

Si quan t’ensenyen història de l’art (l’assignatura que més em va agradar a la carrera) no fan esment a aquests aspectes, acabes pensant que Vincent van Gogh era un home paranoic, que fumava amb pipa, empobrit i foll que produïa a bon ritme molts quadres, però no entens quina és la moció interna, quina és la força volcànica que el motivava. La fe no li ve per la família, profundament religiosa, protestant i metodista holandesa. Pots viure en un entorn familiar reverent i devot, i no haver heretat res. La fe, que és un do i no un llegat, la tenia dins. De petit ja preferia la natura i la soledat, i no la companyia o el joc. De gran treballa a galeries a diversos països, i és a Londres on comença a ensenyar la Bíblia en una escola. Serà, però, a Amsterdam quan inicia els estudis teològics. Deixarà l’alta especulació per la praxi i substituirà les aules de teologia per les mines, on ensenyarà nocions bíbliques als fills dels treballadors de la mina. No és un pintor religiós, és un religiós que pinta. La seva obra no està plena d’imatges recognoscibles de la Bíblia, sinó d’insinuacions de la gràcia. Hi ha natura, natura morta, retrats i autoretrats.

A l’Art Institute de Chicago custodien alguns dels seus quadres més famosos, on aquests dies m’he embriagat de quilòmetres de pintures. Els seus quadres atreuen comentaris com “dibuixava com un nen petit”. Les seves nits estrellades acompanyen avui nens petits que el tenen a la seva habitació, de gent que el té al mòbil o a la carpeta. Vincent, que els darrers anys va sentir el pes de l’absenta i la ira, és una d’aquelles ànimes que només ens visiten de tant en tant, però que quan marxen deixen molta llum. Llum natural, no de bombeta. Llum de la bona, de la que no s’esgota, perquè era torturada, a voltes incomprensible, però sempre autèntica.