Per fer una truita...

Per fer una truita, s’han de trencar els ous. El refranyer català és molt ric i ens dona moltes lliçons. En aquest cas, aplico la dita al procés independentista. No l’aconseguirem sense trencar ous, o sigui, sense fer-nos mal. Si s’inicia un procés com aquest, que segurament ens ocuparà anys, hem d’estar disposats a fer sacrificis. Aconseguir la independència no es bufar i fer ampolles, sinó un treball constant per fer conèixer el problema, primer; per fer un projecte, després, amb Espanya i la Unió Europea, i finalment l’aplicació de l’objectiu. Això, si tot va bé, ja que trobarem entrebancs per sobre nostre, per sota, per la dreta i per l’esquerra.

El procés d’independència és un problema polític. I els polítics han de ser la punta de llança del procés. Però aquest ha de trobar la seva força en la gent, en els catalans que viuen i treballen a Catalunya. Els polítics sols no aniran enlloc. Hem de procurar no caure en el plantejament del Quebec i d’Escòcia, que van perdre el referèndum per no tenir la majoria dels votants. Es pot demanar la independència amb un 51% dels votants, però així anirem a petar a les roques. Cal un percentatge més alt.

A mi m’agrada molt la truita a la francesa. El resultat no és engrescador de forma, però jo la menjo amb gust. Una Catalunya independent pot sortir com una de les meves truites, però el resultat valdrà la pena. Hem de saber, en tot cas, per què volem la independència. Hi ha diverses raons.

La primera és un sentiment, el sentiment de pàtria. L’adquirim llegint la nostra història, deixant-nos impregnar per la nostra cultura, respectant la nostra llengua. Els que criden “a por ellos” són uns ignorants, però, al mateix temps, molt forts; només la Unió Europea té més força que ells. El sentiment de pàtria és sovint un sentiment romàntic: un sentiment molt abundant en les generacions anteriors. No n’hi ha prou amb el sentiment, ja que no és pot viure de l’aire del cel.

Com a economista i historiador de l’economia catalana, estic convençut que sense les traves de l’Estat espanyol, Catalunya podria ser l’Holanda del sud d’Europa, un país petit, però ordenat, amb unes fronteres obertes que ensenyen i reben lliçons alhora i uns nuclis universitaris de primer ordre. El nostre estat ha de ser l’europeu que s’estengui des de Finlàndia, on tinc una filla, un gendre i dos nets, fins a l’Algarve portuguès. Sortosament, no hi ha odi entre els vint-i-set estats de la Unió Europa tal com s’havia donat durant segles i segles. Hi ha enveges i antipaties en alguns casos, però no els odis que van generar guerra darrere guerra des de l’època de l’Imperi Romà. No hi ha odis i els nostres nets van a Grècia o a Noruega, com jo anava a Font-romeu, a la Cerdanya francesa. La desaparició dels odis ha estat un pas importantíssim, difícil de preveure fa trenta anys.

Si els espanyols s’oposen a la nostra independència és que saben que sense Catalunya la seva renda baixaria uns quants punts. La independència de Catalunya no s’aconseguirà sense aconseguir una millora econòmica de les regions espanyoles. Són alguns ous que s’hauran de trencar. No ho haurem de fer nosaltres sols, però els ajuts europeus aniran compensats pels ajuts catalans a les regions pobres europees, que n’hi ha.

Prou per avui. L’article podria continuar fins que ens mengem la truita.