Els dobladors

Diumenge a mitja tarda, l’amic Toni Vall, jove cinèfil que guanya premis per ser-ho, anuncia que s’acaba de morir Arseni Corsellas, actor de doblatge. Ho diu amb pena, cosa que significa que és compatible ser cinèfil i partidari del doblatge. Em reconforta. El dia abans havia anat al cine a veure The Irishman, l’última de Martin Scorsese, amb Robert De Niro i Al Pacino fent de gàngsters. Tres hores i mitja. Com que no hi ha l’opció de veure-la doblada, tres hores i mitja de llegir. Vaig recordar el Hamlet de Kenneth Branagh. Quatre hores sostingudes de lectura. Llegir per llegir, més m’hauria valgut quedar-me a casa amb la fantàstica traducció que de la tragèdia va fer Joan Sallent.

Per desprestigiar-lo, molts diuen que el doblatge va ser una invenció de Franco. La prestigiada República ja havia doblat. Amb República o amb Franco, el país era poblat d’analfabets i els dos règims no van voler sotmetre els espectadors a la tortura d’anar al cine, antonomàsia d’imatges, a llegir. Ara que tothom sap llegir, el doblatge segueix present perquè la gent és analfabeta en idiomes, jo el primer. Robert De Niro i Al Pacino me’n fan adonar amb tot el dramatisme. S’ha de dominar molt l’anglès per poder-los seguir. No és el meu cas. Una paraula, una frase... Se m’escapen. Els defensors dels subtítols afirmen que la dicció és el cinquanta per cent d’un actor. Donen per entès que l’altre cinquanta per cent és la gesticulació. A mi de la gesticulació me n’arriba el trenta per cent, si haig d’estar pendent de llegir. El doblatge és un mal recurs? Sí, i tant. Ara, també ho és el subtitulat. Per mi, pitjor. Els actors em comprenen perquè, que jo sàpiga, no n’hi ha ni n’hi ha hagut cap amb una clàusula al contracte que impedeixi que la veu li sigui suplantada. Woody Allen, tan maniàtic i perfeccionista, arriba a triar el seu doblador. Ai, si haguéssim aconseguit que les pel·lícules fossin totes doblades en català... Al pati que tant ens preocupa els nens jugarien a gàngsters com Robert De Niro i Al Pacino. Alguns també sostenen que Franco va utilitzar el doblatge com a mètode de censura. Amb subtítols, els espectadors impermeables a l’anglès de Mogambo també s’haurien cregut que els dos amants eren germans. O no, que és el que va passar.

“Les versions originals subtitulades faciliten l’aprenentatge d’idiomes”, es diu. El que passa és que jo no vaig al cine amb aquesta intenció formativa. Ja m’agradaria anar-hi dominant prèviament tots els idiomes en què les pel·lícules parlen. L’altre dia en vaig veure una de coreana, doblada. Els subtítols m’haurien introduït en el coreà? Arseni Corsellas, Felip Peña, Joan Pera, Rogelio Hernández, Jordi Boixaderas, Jordi Brau, Elsa Fàbregas, Marta Angelat..., agraït per la vostra assistència.