S’està rifant una hòstia

Hi ha problemes col·lectius als quals no dediquem prou atenció. Ni per analitzar-los i fer-nos conscients del seu abast a curt i a mitjà termini, ni per pressionar la representació política perquè els resolgui sense ambigüitats i sense la corrupció inherent als interessos creats. Aquests problemes amplien el dèficit del nostre sistema democràtic més enllà del que representen les vulneracions del dret a decidir o de la llibertat d’expressió, perquè desatenen les necessitats bàsiques de la població, l’aboquen a situacions de marginalitat i de desigualtat, l’enquisten en la injustícia, en silencien la veu i li impedeixen d’exercir lliurement tots els seus drets per revertir la situació. Els principals exemples són el problema de les pensions, el de l’habitatge i la suma de la legislació laboral i les polítiques d’ocupació. No és imaginable una massa social impassible davant de l’empobriment progressiu que augura la destrucció del sistema de pensions i el manteniment de la precarització laboral que expulsa el jovent i els seus pares i esclavitza la franja de la mitjana edat amb sous infraproporcionats i condicions abusives. Tampoc no és concebible la conformitat d’una població que no pot afrontar la despesa energètica ni els preus de lloguer de l’habitatge que imposen l’especulació immobiliària i la manca d’iniciativa de les institucions públiques. Com deien alguns mestres impregnats de la didàctica noucentista, “s’està rifant una hòstia”. Ara falta veure si hi ha algú que té prou visió política per reconduir la rebel·lió que s’anuncia cap a una regeneració democràtica i econòmica o si ho deixen a l’abast del falangisme ressuscitat perquè precipiti l’hecatombe.