Tribuna
Bolívia, per exemple
Els fets de Bolívia d’aquests darrers dies han donat lloc a múltiples lectures i interpretacions. En el rerefons de la crisi, una controvertida sentència del Tribunal Constitucional, l’any 2017, que permetia a Evo Morales esquivar el resultat del referèndum de l’any anterior que li impedia concórrer a unes noves eleccions. Segueix una denúncia per frau electoral al partit de Morales, una invitació de les forces armades que el president abandoni el poder, enfrontaments als carrers i renúncia posterior. En l’eix del problema hi apareixen uns vectors coneguts per al lector català: un país políticament dividit, una voluntat popular clara per tal que Evo no es presenti a les eleccions, una legitimitat de la decisió de seguir dubtosa i un qüestionament de la separació de poders. Què fer amb tot plegat?
El conservador diari ‘ABC’ ho anunciava així: “Crisi política desfermada a Bolívia després de les eleccions fraudulentes celebrades el 20 d’octubre”. El Council on Foreign Relations, el think tank demòcrata per excel·lència dels EUA, exposava com les eleccions fraudulentes havien empès Morales a abandonar el poder i fugir a Mèxic mentre [Evo] enfonsava Bolívia en la crisi. Curiosa coincidència. Fins a quin punt el frau ha estat el factor determinant de la crisi? Bé, aquí hem d’exposar novament la famosa doble vara de mesurar.
La tupinada electoral del 1996 amb què Ieltsin contra pronòstic va guanyar les eleccions van ser condonades per la premsa occidental. Era un dels nostres. Quan l’any 2012 els analistes van assenyalar frau a favor de Putin, Occident va protestar. La història es repeteix. Sembla clar que a Bolívia hi ha hagut frau electoral. Tanmateix, és evident que aquest frau no invalida la victòria clara d’Evo en primera volta. Per què, doncs, no parlem obertament d’un cop d’estat? Particularment en un Estat, l’espanyol, tan obert a utilitzar el terme amb alegria? Occident no ha tingut gaire problema a condonar cops d’estat a Algèria, l’any 1992, o el més recent d’Al-Sisi, a Egipte. Tots dos contra partits islamistes. El que ha canviat, però, és el marc mediàtic, els canals pels quals la informació arriba als ciutadans, i pels quals aquesta doble moral camuflada en el llenguatge de la notícia era finalment acceptada. Ha canviat a Rússia, ha canviat a Bolívia i, òbviament, ha canviat a l’Estat espanyol. Aquí rau una part no poc important de la crisi de legitimitat del sistema.
L’any 2007 em van convidar a fer un cicle de conferències sobre el futur de la democràcia liberal a Bolívia. El propòsit poc dissimulat era que un europeu els parlés de la bona nova de la democràcia liberal. Eren temps d’incertesa per a la classe dirigent: Evo, Chávez i Correa estenien el bolivarianisme i posaven en qüestió la distribució de poder a la regió. En sortir d’una d’aquelles sessions em van envoltar un conjunt de militars retirats: tingui en compte, senyor professor, que finalment Evo és aquí perquè nosaltres ho hem permès. Doncs això mateix.