Aquí i a la Xina Popular

És molt difícil separar un judici de la seva sentència, de la mateixa manera que també sembla difícil separar una entitat dedicada als drets humans del país dels seus membres. Un judici inclou la seva sentència, i una sentència és el resultat de tot el procés efectuat durant el judici. La conclusió d’Amnistia Internacional de considerar el judici contra els presos polítics com a just i la sentència com a injusta sembla un exercici més propi d’equilibristes polítics que d’analistes freds sobre la situació dels drets humans. Aquest judici just prové d’unes maniobres arbitràries realitzades per la instrucció del cas i de la voluntat d’escarment de tots els aparells de l’Estat que hi van intervenir, des de la fiscalia (“de qui depèn?”) fins als informes dels guàrdies civils. La suposada (i qüestionada) pulcritud tècnica del jutge Marchena en la fase central del procés no va ser més que el nexe inevitable que portava d’una acusació exagerada amb voluntat de castigar a la sentència exemplaritzadora signada pel mateix jutge de 100 anys de presó en total per als presos polítics catalans. Una formalitat legal, un esforç tècnic d’aparentar neutralitat davant dels ulls internacionals, un pont indispensable per unir la voluntat de càstig amb l’execució final del càstig.

Tot i això, l’informe de les delegacions a Espanya i Catalunya d’Amnistia Internacional sobre la sentència del procés contra els líders polítics i socials independentistes ha trigat un mes a aparèixer i decidir sobre la qüestió, i ho ha fet amb els equilibris propis de qui ha hagut de transaccionar posicions per no ofendre del tot determinades sensibilitats. És molt fàcil decidir una opinió sobre conflictes llunyans on som simples observadors i tots ho fem. Però deu ser molt més difícil discernir sobre nosaltres mateixos amb la valentia i honestedat moral que apliquem sobre els altres. Un judici és injust quan el seu origen, i el seu final, estan viciats d’escarment i repressió política. Aquí, i a la Xina Popular.