Testament

Els grans mitjans de comunicació han difós filtracions de les declaracions dels CDR detinguts i acusats de terrorisme. Són filtracions –i disculpin la broma fàcil– sense filtre de cap mena. L’accent de la notícia podria haver estat tot un altre: ¿com és que arriben aquests documents sobre una causa judicial que està sota secret de sumari?, ¿com és que es vulnera la presumpció d’innocència? Però no: els grans mitjans de comunicació han optat per, entre falca i falca publicitària, difondre unes declaracions filtrades i fragmentades. Un pas més cap a la naturalització de l’abús.

En un article recent a Vilaweb, Tamara Carrasco exposava d’una manera nítida què significa entrar a la cel·la d’una comandancia de la Guardia Civil. En aquell text on es notava la força de totes les omissions obligades, Tamara alertava de la salvatjada de fer un judici paral·lel a partir del que es filtra sobre els detinguts. L’article em va fer pensar en allò que Kafka anomena l’espera ansiosa de L’Última Instància (el poder absolut que dictarà sentència sobre tu).

¿Existeix la possibilitat de fer un testament que anul·li tot testament futur? Si mai em detenen, sé que jo deixaré de ser jo. Ja ho sé: un sempre és allò que és en cada instant de la seva existència perquè el jo està immers en la ferotge dialèctica del temps. Però no és menys cert que sovint el jo també està fet de renúncies injustes d’allò que volem ser. I, per tant, en moments oprobiosos en què t’han desnonat dels teus drets, el nostre jo és també un jo escindit, un contramirall de la seva pròpia negació. Si mai em detenen, jo deixaré de ser jo. Per això vull neutralitzar les febleses i renúncies del meu possible jo ostatge del futur. I per això vull dir en testament: “Sí, vaig creure en totes les llibertats i els drets que em faran ser declarat culpable.”