La immediatesa

Si alguna cosa ha posat de manifest la reacció ciutadana a la sentència del Tribunal Suprem sobre el procés canalitzada a través de Tsunami Democràtic i dels Comitès de la Defensa de la República és que el cos social català està en perfectes condicions de promoure l’ocupació del territori que permeti fer efectiva la independència del país. Quan comptes amb centenars de milers de persones mobilitzades n’hi ha prou en pensar que les diverses accions que s’han realitzat en infraestructures concretes (l’aeroport, els talls a l’AP-7...) es materialitzin en un sol moment de forma concertada sobre els punts estratègics més rellevants i sobre els espais encara sota control de l’administració espanyola per entendre que l’emergència de l’estat català podria ser una realitat a curt termini. També la profunda inestabilitat política a Espanya podria contribuir a la consumació del gest definitiu: de moment el govern de Pedro Sánchez està en funcions, es negocia una coalició entre el PSOE i Unidas Podemos que encara no compta amb els vots al Congrés dels Diputats per erigir-se (i que necessita el suport dels partits independentistes catalans) una coalició que, encara que s’acabés ungint, abocaria a un executiu fràgil sotmès a tota mena de pressions i de crisis.

El problema, com va succeint almenys des de les eleccions de setembre de 2015, de les quals havien de sorgir les famoses “estructures d’estat”, continua essent institucional. No pas d’actuació del govern de la Generalitat, sinó de manca d’institucionalització de la República (la qual pot partir del sistema autonòmic o no). El conflicte, com hem vist amb les qüestions vinculades a seguretat amb el paper dels Mossos després de la sentència del Suprem, rau en la possibilitat que si el govern autonòmic posa a disposició una part dels seus recursos materials i humans a fi de fer efectiva la República (cosa que, per cert, no va succeir a partir del 27 d’octubre de 2017) hi ha el risc que l’Estat espanyol reaccioni eliminant completament les institucions catalanes, com va revelar l’experiència de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.

La meva idea és que la situació política actual d’Espanya impedeix, per manca de legitimitat a Catalunya, però també per manca de força i de penetració social i territorial, que una nova agressió contra l’exercici català del dret a l’autodeterminació triomfi. El grau de contestació que fórmules com les de Tsunami Democràtic plantegen impediria ara mateix, per exemple, una aplicació automàtica del 155 com la que es va produir en els dies següents a la declaració d’independència, i no diguem ja si algú hagués treballat els mecanismes de substitució de l’administració espanyola a Catalunya per l’administració republicana, que és al meu parer allò que s’hauria d’haver fet des de fa molt temps.

No podem oblidar, per exemple, que si el president Quim Torra ha estat jutjat aquesta setmana per una causa que en qualsevol democràcia hauria estat inclosa dins l’àmbit de la llibertat d’expressió, això ha succeït perquè hi ha un poder judicial espanyol a Catalunya. Estan preparats els mecanismes que permetin la transferència de jutges, magistrats, fiscals i lletrats de l’administració de justícia al sistema institucional de la República tal com preveia l’article 68 de la llei de transitorietat jurídica de 2017? Com avança, per posar un altre exemple, el front internacional? S’estan creant complicitats per aconseguir reconeixements un cop s’evidenciï la condició exigida pel dret internacional sobre el control del territori? I la confirmació de mecanismes recaptatoris que permetin assumir tots els impostos generats a Catalunya?

El dia que el sistema institucional existent i les noves “estructures d’estat” s’aliïn amb el moviment massiu de la ciutadania, la independència serà imminent.