76-82 Blues

L’última enquesta del CEO (15/11/19) demostra –o demostra– que el percentatge de la població catalana que no vol dependre de Madrid ha caigut del 48% fins al 40%. Però com pot ser si, en les últimes eleccions estatals, a Catalunya els partits independentistes van guanyar el 42,59% del vot (el 56,77% si hi incloem els dret-a-decidiristes d’En Comú) i els partits unionistes, el 39,85%? A VilaWeb, l’estadístic Joe Brew ho explica rigorosament: a les últimes enquestes tant del CEO com del BOP, la mostra ha tingut un percentatge més alt del normal de catalans castellanoparlants i/o dretans. Sempre segons Brew, si la mostra hagués estat equilibrada tant lingüísticament com políticament, el 47,4% hauria votat a favor del sí i el 45%, a favor del no. En tot cas, en general, ja se sap que les enquestes sobre aquest tema se solen cuinar segons el gust del xef de torn. Amb una sola excepció: les que pregunten si es vol (o no) un referèndum pactat. Segons La Vanguardia (9/1/17) el volia el 76,6% de la població catalana. Segons Público (24/9/17) era el 82%. Segons l’ARA (15/12/18) era el 82% i segons el mateix diari (5/4/19) som el 78,7%. Xifres consistents que demanen a crits que l’Estat sits and talks. Per què no ho fa? Perquè al llarg dels últims anys, mitjançant el mètode consagrat d’amagar el cap sota terra, s’ha convençut que aquest 76-82% de catalans no existim i que per tant no se n’ha de fer el més mínim cas. Que això sigui una bona estratègia o no, que ho pregunti al primer estruç que trobi viu.