Democràcia? Diàleg? Confiança?

Lo Fesol, un individu del meu poble, al Baix Camp, on el renom de la casa encara és viu, podria ser, per com actuava, el prototipus de l’home pinxo i fanfarró, mig cacic, mig mà dreta i mig company d’algun amo, propi del segle XIX. Comprador d’avellanes i propietari de terres i de cases en abundor, la memòria oral, encara a començament del segle XXI, el recordava senyorejant pertot dalt de cavall i sempre al servei de perpetuar el poder local.

Hom explicava que en unes eleccions després de les guerres carlines, en ser dipositat l’últim vot, es tragué capa i pistola i posant-les damunt l’urna que agafà sota el braç, avisà: «Qui vulgui sapiguer el resultat, que vingui a casa!

Si els en parlo és perquè últimament m’ha vingut sovint al cap, quan una vegada i una altra, sents parlar algun mig pròcer o sents a dir meravelles de la democràcia espanyola descrita com si fos flors, violes i romaní i en canvi, una vegada i una altra, et sembla que ets més al segle XIX, com el Fesol, que avui en dia.

Certament, això d’agafar urnes amb una capa no es dona -si ho digués faltaria a la veritat- però són tantes i tan variades les accions que coneixem contra el procés per la independència i tan preocupants els resultats de les eleccions del deu de novembre -especialment, però no només, per la tercera força al Congreso- que sembla que de Fesols de cos i ànima encara n’hi ha tants que, fins i tot banalitzant-ho, podem concloure allò que succeeix per la ingesta de molts llegums: tot esdevé irrespirable.

Tanmateix, sembla que es dona una finestra d’oportunitat i serà qüestió de provar d’obrir-la, sobretot per veure, encara que sigui amb l’ai al cor, si es renova l’aire i hi fructifica l’única llavor plausible en democràcia, democràcia: el diàleg franc i sense apriorismes. Per tant, haurem de confiar que fent-lo amb la vivor d’una mostela, com és d’esperar, fructifiqui d’alguna manera i no es quedi en sangtraït.