Quan hi ha gana, tot és bo

Concretem. Què ha de demanar l’independentisme a canvi d’investir Pedro Sánchez, l’últim dels artífexs del 155 que continua viu? Si les reivindicacions de l’independentisme fossin una piràmide alimentària, a dalt de tot, amb els pastissos i els croissants hi hauria un referèndum d’independència. A la lleixa immediatament inferior, amb la carn vermella, l’alliberament dels presos polítics amb una amnistia i la fi de la repressió. Per sota, amb les fruites i verdures hi posaríem un relator internacional i el reconeixement dels interlocutors catalans, Oriol Junqueras a Lledoners i Carles Puigdemont a l’exili. I a l’últim calaix, amb la pasta, el pa, l’arròs i els cereals, una cimera per poder parlar de tots els aliments del damunt l’endemà de la qual el president espanyol pot ser que s’aixequés de la taula i si te he visto, no me acuerdo. Jo crec que s’ha de menjar de tot, de baix i de dalt de la piràmide. Parlar és imprescindible en tots els casos, però en realitat el diàleg no és una reivindicació, és un instrument per assolir fites. Per tant, investir Sánchez a canvi d’una reunió no és cap opció. L’única garantia real de compliment de les seves promeses és aconseguir el màxim abans de la investidura. ¿El seu cap val una cimera prèvia amb el compromís vague d’un calendari i una promesa de compliment que prové d’algú que antany parlava de nació catalana però ja no se’n recorda i fa quatre dies volia intervenir l’escola catalana? ¿Es poden guanyar unes eleccions al Parlament si s’investeix Sánchez per un plat de llenties? ¿Les llenties, a quina alçada van? ¿Si s’inverteix la piràmide, es converteix en un embut? ¿Es pot confiar en Sánchez si ni tan sols els seus eventuals futurs socis de govern no ho fan? ¿Hi ha cap altre remei? ¿Es pot negociar de tu a tu amb algú que té els teus líders polítics a la presó? ¿Hi ha algun camí transitable alternatiu a Sánchez? Certament, són més preguntes que respostes, amb el perill que, com diuen a casa, quan hi ha gana, tot és bo.